LES FLORS DEL MEU JARDÍ

LES MARGARIDES

Encara me'n recordo quan anàvem amb la meva àvia Lola a collir margarides al camp dels afores del poblet on vivia. Jo visc en un una gran ciutat, però cada divendres l'anava a visitar, dinàvem juntes, miràvem la televisió i a mitja tarda sortíem juntes a passejar pel camp. A la Lola ja li començava a costar caminar, ja que tenia un problema als malucs, per això, tot i que el lloc es trobava a tan sols 10 minuts de casa seva, tardàvem una bona estona en arribar. De camí paràvem a reposar en un banc i veiem passar la gent. Més tard, continuàvem el nostre camí, un cop allà, collíem un bon grapat de margarides i diferents plantes aromàtiques: romaní, lavanda, menta... tot això ho col·locàvem al seu cistell i agafades del bracet tornàvem a fer el mateix camí fins a casa. 

Un cop a casa, esbandíem totes les plantes i les col·locàvem en petits rams, els quals repartíem per la casa: l'armari, els calaixos de la sala d'estar, les habitacions... Seguidament, ens assèiem al sofà i mentre miràvem una pel·lícula ens entreteníem a teixir corones amb les margarides, per després posar-les damunt de la taula del menjador. M'encantava passar la tarda amb l'àvia.

A poc a poc l'àvia va començar a emmalaltir, quasi no es podia aixecar del llit i a mi em costava molt anar-la a visitar, no la podia veure d'aquella manera. Estava apagada, l'alzheimer estava avançant molt de pressa i ja no em reconeixia, sentia que la perdia. Tot i això, la continuava anant a visitar els divendres, tot i que ja no em podia preparar el dinar, ara li preparava jo a ella, ni tampoc em podia acompanyar al camp, jo continuava portant-li margarides i plantes aromàtiques, aquella olor que desprenien la posava molt feliç i veure-la així m'hi posava a mi també. 

Vaig començar a anar-la a visitar més sovint, tenia por a arribar un divendres i que l'avi em digués que l'àvia ja no hi era. Tota la família estava afectada, sentíem com l'àvia s'allunyava de nosaltres, i no la volíem deixar marxar.

Mai oblidaré aquell etern divendres en el qual ens trobàvem tota la família asseguts teixint corones de margarides al voltant del llit de la Lola, sabíem que seria l'última vegada que la veuríem i volíem acomiadar-la de la manera que ella sempre hagués desitjat, fent el que més li agradava. Finalment, l'àvia se'n va anar, i entre plors vam col·locar les corones al seu voltant. 

A partir d'aquell dia vaig començar a tenir una connexió molt forta amb les margarides, quan estava trista i troba a faltar a la Lola m'asseia en mig d'un prat ple d'elles, allà em sentia segura i tranquil·la, sentia que estava amb mi.

Se'm feia molt dur tornar a la casa de l'àvia, però més dur sem feia veure com l'avi es passava el dia sol abraçat a l'última fotografia de la Lola. De tant en tant l'anava visitar i l'intentava entretenir, ell feia veure que estava bé, però podia veure'l derrotat a través dels seus cristal·lins ulls. 

Un dia, de camí a casa seva vaig collir unes quantes margarides, i en arribar a casa li vaig entregar, el vaig fer asseure al sofà, i junts vam començar a teixir corones, en sentir l'olor, es va enfonsar i per fi va treure tots els sentiments que s'havia estat guardant els mesos anteriors. Junts, finalment vam acomiadar-la.