El nom del peix

Capítol 1

–Ja fa més de quaranta anys que em dedico a això, i res no ha canviat. Si plou, ens quedem a terra; si fa sol, ens cremem; i si fa fred, passem fred, amb la humitat de la mar que t'entra dins del cos. Ja t'ho vaig dir, Ignasi: fes-te un hortet, que quan no puguis sortir a pescar no veuràs un duro! Com van els tomàquets? Ja els vas lligar com et vaig dir? Ni cas, oi? No fas mai cas de res. Et passes el dia badant, amb les teves idees de bomber. Com va això de vendre peix? Els turistes són bons clients? Jo no ho entenc. De debò et compren peix? I se l'emporten de tornada al tren, dins la motxilla? Quina gent més estranya. Ara, amb els preus que tens, si et va bé jo seré el següent en posar una paradeta a la plaça, i vinga a fer calés! Però, i quan passi l'estiu? Tu creus que continuaran venint? Tu per si de cas tingues a punt la Dolores, que mai se sap quan hauràs de sortir al mar. Per cert, li hauries de donar una mà de pintura. Ja tens feina avui, dropo!

Així dóna el bon dia el Joan Aragai, mític pescador. Son pare ja era pescador, i son avi. Ell, sense poder pensar-s'ho gaire va fer-se la barca amb vint anys. Des d'aleshores ha viscut més al mar que en terra. Llevar-se amb el sol, fer el cafè al Pòsit de Pescadors amb els companys, i a empènyer la barca fins a l'aigua. No és tasca fàcil: cal anar descalç (a l'hivern també), arremangar-se els pantalons, i empènyer el trasto mar endins fins que suri tot sol. De tant en tant algú es trencava una cama si no vigilava i la cama quedava en la trajectòria entre la barca i l'aigua.

Avui plou. No gaire, però està el cel ennuvolat. I quan plou, no es pesca. L'Ignasi Aragai escolta el sermó de son pare mentre pren el cafè. De fet, no l'escolta gaire; està pensant en la merda de vida que li ha tocat: matinar, pescar i tornar a la llotja, on vendrà el peix (si és que n'ha trobat). Pensa que podria haver muntat un bar: la vida fàcil de posar cafès, vins i platillos. "A un bar fas feliç a la gent", pensava. L'únic problema és que al poble ja hi havia una taverna: el Turbot. "I ja ho fan molt bé, collons".

Avui plou. I quan plou, se'n va a l'hort. No és lluny del Pòsit. De fet, viu davant de la platja, i l'hort és al pati del darrere de casa. Arriba i se'l mira. Allò sembla una selva domèstica: s'adona que feia molts dies que no plovia. Primer arrenca males herbes, després s'ocupa de les altres. "Càsum l'os pedrer!". Acaba de recordar que avui feien arròs de conill al Turbot, on dina diàriament. Però avui no pescarà res. No money, no party.

El Pòsit de Pescadors és un dels centres econòmics més rellevants, no només del poble, sinó de la regió. Es va fundar per a cobrir les necessitats dels pescadors del poble, sector d'allò més important. Hi arreglen les barques, les dones arreglen les xarxes, venen el peix a la llotja i de fa uns anys fan cant coral. És un centre econòmic però també social, que dóna feina a bona part de poble, gràcies a la qualitat del producte, que s'exporta arreu de la regió.

«CORO LOS MARTES Y JUEVES A LAS 18.00h. SE RUEGA NO TRAER BEBIDAS. ESTO NO ES UN BAR». Dues tardes a la setmana la senyoreta Maria dels Àngels Cuscó dirigeix el coro del Pòsit de Pescadors, que aplega bona part dels treballadors. El Joan Aragai hi va, i està encantat:

–Des que vaig al coro em llevo de la migdiada més content. "Avui toca coro!", penso. Ja estem preparant una actuació per Sant Pere. No et puc revelar res; només et diré que el meu avi estava casat amb la bella Lola. Ho entens? Ja ho entendràs. Per què no vens, fill? Faries amics. No passarà res per dues tardes que no passegis. Però tu estàs entestat en passejar... Aviam si no et faràs pastor!

Però l'Ignasi passejava. Sempre sol. Anava rumiant com canviar de feina. A poder ser, canviar la pesca pel no-res. Feia anys havia sentit a la ràdio que parlaven d'una cançó italiana que deia "Dolce far niente". El locutor explicava que volia dir "dolcesa de no fer res", el plaer de no tenir obligacions. Aquest era el seu objectiu: no fer res. I Déu n'hi do que cansat era aconseguir-ho.