Destins Entrellaçats

Capítol 1

Alguna vegada t'has preguntat com és viure a un dels llocs més grans i influents del món? Tenir els millors clubs, cafeteries i restaurants a la cantonada? Que tots els grans esdeveniments se celebrin a prop teu? Tenir les empreses més famoses del món a només unes passes de casa teva? Tenir les vistes més boniques en despertar-se al matí? Si vius en un lloc a quilòmetres de distància de tot això, no pots evitar imaginar com seria tenir-ho, i aquí, la meva hora finalment ha arribat. Per fi ho tinc, ho he aconseguit. Després dels meus dos anys de batxillerat i un any en un grau de Llicenciatura en Ciències de la Salut, ho he aconseguit! Després de tot l'esforç per treure bones notes, ha valgut la pena! Després de presentar-me a tres diferents universitats, em van acceptar a la universitat més prestigiosa de Chicago! Mai no havia arribat a pensar que m'hauria de mudar tan lluny de la meva família per anar a Chicago i molt menys que m'acceptés la millor! En part no vaig saber com reaccionar al saber la resposta, estava amb tota la família i sí, oi tant que n'estava d'orgullosa, però als meus pares no els agradava gaire la idea que marxés del país. Tot i això, s'ho van prendre prou bé. I dels meus cinc germans ni en parlem, van fer-ne tots un gra massa, són massa dramàtics, bé, jo també els trobaré molt a faltar. A tots menys al Henry, que actualment ja viu a Chicago, és a dir que ens trobarem. Ell ja va a la universitat des de fa dos anys, a la mateixa que aniré jo. De tota la família ell sempre ha estat el més intel·ligent, no n'he tingut mai enveja, més aviat, és el meu referent. Sempre ens hem portat molt bé que en diguéssim. 

Bé, tornem al tema de la universitat que m'estic desviant massa. En aquesta universitat, hi ha dels millors estudiants, els que treien bones notes i tothom deixava sempre de banda perquè no sortien de casa? Doncs sí, aquests. Personalment, no em considero molt llesta, però tampoc beneita. Sé organitzar-me i trec bones notes i bé, estic preparada per ensenyar el que sé fer. Tot i això, no m'ho puc prendre tan de debò, encara em queden dos dies per marxar.                                         I ara que vol aquesta? M'està trucant l'Alice, si no l'agafo m'escanya, així que millor no m'arrisco.  

— Hola. Què passa?

— Hola bestiee!

— Alice. Per què m'has trucat? 

— No puc simplement comprovar com està la meva estimada reina i preciosa millor amiga?

— Què vols? Alice.

— Escoltar simplement la teva veu melòdica d'àngel?  —M'està començant a tocar els ovaris i no estic per ximpleries ara.

— ALICE.

— T'ho dic de veritat que has de venir amb mi al concert!  —El seu to comença a alçar-se més perquè no és pas la primera vegada que m'ho diu, i si, ho sento, però no em ve de gust anar a un concert just demà i a més que sigui dels típics cantants famosos actuals d'ara que, amb prou feines vocalitzen!

— Ho sé, però ja et vaig dir que no vegades incomptables, no tinc temps per a això... 

— Jess, et convé sortir una mica de festa! Començo a pensar que ja no vols anar amb mi... — Si home, només faltava això, no és només que no em ve de gust, encara no he fet res.

—Tens raó, no, no vull. En dos dies marxo i vull estar organitzada. Tampoc necessito veure un grup de merda cantant.

— NO ÉS UN GRUP DE MERDA! Qualsevol persona estaria supercontenta per tenir entrades gratis!

— La meva última paraula és no. Pots acceptar-ho o continuar rondinant com una nena petita, però no canviaré la meva opinió.

M'ha penjat. Poder he semblat massa egoista, però vull poder marxar tranquil·la sense       deixar-me res, tenir les maletes organitzades i  zero maldecaps. Estic nerviosa, vull que vagi perfecte tot i ho dubto si em van convidant a concerts i festes. No resistiré a la temptació!   

Han trucat a la porta, estic sola, millor no espero  que un fantasma obri. Surto de l'habitació i em dirigeixo a l'entrada. En obrir la porta i veure la persona que tinc davant, tinc por.

—Vine al concert amb mi! — L'Alice... Quan vol una cosa no la deixa fins que l'aconsegueix,  farà el mateix amb mi i no estaré pas sorpresa si m'acaba convencent. 

— Com cony has arribat tan de pressa fins aquí?!

— No canviïs de tema! — M'assenyala amb el dit índex acusant-me.

— Tu. Jo. Concert. 

— Marxa. — No em deixarà en pau fins que senti sortir un d'acord per la meva boca, cosa que no passarà.

— Fes-me marxar — Em diu amb un to desafiant. Ens quedem uns segons mirant-nos als ulls sense dir res. No és pas un repte molt difícil. Agafo el pany de la porta i la tanco.

— JESS! OBRE LA PORTA IMMEDIATAMENT! NO TE N'ADONES PERÒ T'ESTIC FENT UN FAVOR PER L'AMOR DE DEU!                                                                                                                                                                      

Estic esgotada, no tinc ganes de discutir en aquest moment així que me'n vaig a la meva habitació a acabar de fer les maletes.  De fons puc sentir com l'Alice crida. Ja se'n cansarà.      

Fet, ja tinc totes les maletes a punt per marxar, no marxo pas avui, però així em trec un pes de sobre. Bé, no totes em falta agafar les coses d'estudi. Estic ficant el meu ordinador dins la bossa i  em crec el que estic veient. Rere la finestra de l'estudi hi ha l'Alice, mirant-me amb cara de  cadell abandonat.

— Estàs boja. — Faig que no amb el cap i m'ensenya el dit del mig. No li faig cas.

Han passat ja 3 hores i l'únic que he fet és tombar-me a mirar el mòbil.  Merda! Encara m'he de dutxar i són les 11 de la nit. Em faig una ensabonada ràpida i em rento el cos. Em fico el pijama i em dirigeixo a l'habitació. De cop, una silueta apareix, no pot ser.

— Això és al que dic jo el moment perfecte... — Faig un petit salt de l'ensurt. Què fa?! Que no insinuï res, ara no estic per bajanades, tinc son.

— Justin?! — Ara sí que no entenc res de res.

— Hola guapa— Em diu picant-me l'ullet mentre se li escapa una rialla. No em fa gens de gràcia.

— Què estàs fent aquí! Més aviat, com has entrat aquí!?

— Tinc les claus d'emergència. A cas no te'n recordes?

— Cosa que han d'estar utilitzades "únicament"— dic fent èmfasi— en casos d'emergència!

— Ja, i això és una emergència.

— A què et refereixes amb això? —Li faig una mirada assassina, cosa que ignora i em fa una repassada de dalt a baix. S'apropa i m'agafa per la cintura, gest el qual ara no m'agrada gens.

— Justin... Ara no...— Estic incòmoda i ara l'únic que vull és que marxi.

— Jess, tu sempre estàs ocupada... On està el temps per mi? Per nosaltres sols?— Em comença a besar fent cara de dimoniet. 

— Justin, no estic d'humor per això ara mateix... — Li dono una petita empenta amb el dit índex.  

— Tu mai estàs d'humor! Quan va ser l'última vegada que ho estaves... Ah si és veritat! Mai.

— Justin... — Dic advertint-lo, cosa que no serveix de gaire ajuda. S'apropa i em torna a besar.

— HE DIT QUE NO! — L'empento i perd l'equilibri. Em mira de dalt a baix amb cara de males puces.

— Ets tant... — Deixa anar un sospir de ràbia i torna— Ets tan avorrida! Mai estàs d'humor per fer res! Tothom s'allunyarà de tu si continues amb aquesta actitud!  — El miro amb la meva cara normal. No m'afecta el que diguin de mi, i menys si prové de la boca del Justin.

— Veste'n — Li dic amb el to més neutre que trobo. No penso deixar que m'ofengui.              

Agafa les claus i se'n va fet una fura. Últimament, res ja no és com abans quan estic amb ell. No és el mateix. Abans em feia regirar tot l'estómac dels nervis que em causava. Ara ja no. Abans sempre volia estar amb ell, ni que estigués estudiant. Ara ja no. Abans m'encantava la seva companyia. Ara ja no...

Llegeixo tan sols 10 pàgines del llibre per arribar a saber que estic massa esgotada i necessito dormir.