Plovia molt el dia que l'apagament va tindre lloc al carrer Argentina. No eren ni les nou en punt quan el curtcircuit va ocórrer. I podeu creure quan dic que les nou de la nit és el pitjor moment per extingir l'electricitat de la nostra vida. Més encara en la nostra societat dominada per la tecnologia. Per això mateix la majoria de veïns van anar-se'n a dormir tan bon punt van descobrir que l'electricitat no semblava tenir intenció de tornar aviat, com si així poguessin romandre menys temps en l'infern sense mòbils ni televisions que estaven sofrint. Però hi va haver tres subjectes que recordarien aquella nit per molts anys.
El nostre primer personatge és un home anomenat John de mida mitjana, ni molt alt com per considerar-se una persona alta, ni baixa en cap dels sentits; cabells i ulls foscos, i segons la seva opinió bastant atractiu, tot I que feia dos anys que portava sense tenir una relació amb ningú.
Segons ell simplement pel fet que estava massa ocupat amb la seva feina de programador i el malparit del seu nou cap que els feia treballar fins ven entrada la foscor abans de tornar-los la llibertat. Aquell dia no havia sigut diferent, potser pitjor i tot, no només s'hi havia hagut de quedar fins més tard del normal, sinó que s'havia deixat el paraigua a casa aquell matí. Per això quan va arribar a casa no podia estar més xop, per no parlar de com se sentia, últimament s'havia estat preguntant que havia fet en una vida passada per merèixer el que li estava passant. El més probable és que hagués sigut un assassí en massa d'algun tipus, ja que a vegades sentia com un instint despertava quan el seu cap els anunciava que aquella nit farien hores extra.
El que més desitjava en aquell moment era dormir, però sabia perfectament que si no s'obligava a dutxar-se i menjar el pollastre escalfat al microones, l'endemà se'n penediria completament. Per tant, va arrossegar el seu cos cap a la dutxa i es va ensabonar ignorant la queixa dels seus braços. Però tot just quan obria l'aigua per netejar-se, les llums van apagar-se, poc després la caldera va deixar de funcionar i es va quedar tot sol a les fosques amb un raig d'aigua més freda que la pluja caient-li al cap, com una cascada de glaçons de gel. Per si no n'hi hagués prou, va relliscar amb el sabó quan intentava sortir de la dutxa i va donar-se un cop al cap en el vàter. Després va emprendre la recerca del seu mòbil entre la seva roba en mig de la foscor i no va tindre més remei que acabar de dutxar-se amb l'aigua congelada. No va ser fins després que va recordar que el microones tampoc funcionava, per tant va menjar-se el pollastre fred il·luminant-lo amb el mòbil, el qual sestava quedant-se sense bateria. El pensament de tindre una maledicció estava cobrant més raó per moments...
El nostre segon protagonista és una dona gran de setanta-tres anys anomenada Ramona, viu sola amb el seu gosset, que estava a casa en aquells moments. Aquell havia sigut un dia normal per ella, tot i la pluja havia anat a comprar al supermercat més a prop de casa i encara que no havia pogut anar al banc que solia anar amb les seves amigues, no podia imaginar-se el patiment que patiria. El curtcircuit la va deixar atrapada en aquella caixa metàl·lica entre el primer pis i el segon. L'única cosa que il·luminava el seu interior eren les llums fosforescents d'emergència.
El primer pensament després del xoc que va tindre va ser que el món arribava a la fi. Que Déu totpoderós havia decidit que els humans ja no mereixien viure més i que era el començament de l'apocalipsi. Per això es va posar a resar pels seus fills i per anar al cel. Però al cap de deu minuts va començar a sospitar que la causa de l'apagada podia haver sigut qualsevol altra cosa altre que la mà de Déu, des de la mort del seu marit començava a pensar que ni tan sols existia o que no es preocupava per ells. Només va durar un segons, però aquell pensament la va alarmar completament. Com podia ella haver perdut la fe per un petit contratemps com aquell. La culpa sense dubte era de la societat actual on ningú anava a l'església mai, el mal havia corromput els joves completament. Fins i tot els seus fills li havien donat l'esquena Déu, ells pensaven que no s'adonava de com li seguien el corrent o canviaven de tema en els dinars familiars. Aquest petit dubte sobre Déu va començar a turmentar-la i la histèria no va parar, va començar a créixer cruspint-la per dins com una infecció. Amb una fe tan falsa com la seva no li estranyava que hagués sigut deixada de la mà de Déu . No es va molestar ni de prémer el botó d'emergències, es va quedar allà resant pels seus pecats...
Per últim tenim el tercer protagonista d'aquesta història que es troba en el seu escriptori davant d'un ordinador, un estudiant anomenat Òscar, un apassionat dels senyors dels anells, que tenia la versió extensa de totes les pel·lícules inclosos llibres com el "Sillmarillion", "los Cuentos Inconclusos de Númenor y la Tierra Media"... A causa d'haver-se oblidat d'escriure el comentari de text sobre el conte que el seu professor de castellà havia posat de deures, estava desesperadament teclejant qualsevol pensament que passes pel seu cap, sense parar a pensar molt el seu raonament. El seu objectiu era acabar les tres-centes paraules necessàries, penjar el document i acabar amb l'agonia. Però l'ordinador va apagar-se junt amb les llums i els altres aparells electrònics. Només podria haver-se sentit pitjor si el seu estimat llibre dels senyors dels anells hagués caigut en un basal de fang. Estava completament acabat, no tenia excusa.
Per molt que no tingués electricitat aquella nit, havia tingut una setmana per fer el treball. Estava tan segur que acabaria amb un zero com que els Hòbbits gaudeixen de la gresca . No podia fer més que maldir el món, el qual feia temps que ja havia descobert que estava en la seva contra i desitjar que tornes la llum el més ràpid possible. Es pensava quedar despert fins que tornes la llum per acabar el treball fos en uns minuts o durant la sortida del sol...
