En migde la foscor, quan les agulles marquen les dotze, unes passes s'apropen i lafusta grinyola sota el pes d'una ombra. Aquesta és detén en sentir la queixa dela fusta, mentre escolta els lleugers però regulars sons provinents de lesaltres habitacions. La silueta s'apropa, agafa amb força la meva porta i amb unràpid moviment de canell l'obre sense parar de prestar atenció a qualsevolsoroll. Allarga la mà i de mi en treu un pot de "nutela", que sucaamb el dit i devora en un segon. Seguidament, repeteix l'acció fins que s'adonaque seguir engolint aquella crema dolça deixaria un rastre evident. Aleshores,torna el pot a la seva posició original i vola com un mussol cap a la foscord'on havia vingut.
Només us volia dir que la vida d'una nevera no és gaire plaent, els humans són tots uns porcs. Al contrari que jo, la taula sembla que li hagi tocat la loteria. Tothom es comporta quan ella està pel mig, però jo he de suportar cada cosa. Com ara, la filla s'ha aixecat i està bevent de l'ampolla directament, deixant en el meu interior tolls de llet, que es tornaran irreconeixibles al cap d'una setmana.
Però això no és tot, aquí tenim al pare, que llueix de menjar sa, només perquè beu llet d'avena cada matí, com si els entrepans de botifarra que es cruspeix no contessin. Per no parlar de com els agrada als humans anar picant, o hi ha vegades que obren la meva porta i es queden mirant embovats per després tancar-la sense haver fet res.
El temps passa volant i el sopar ja està a punt, i ningú sembla donar-se comte que falten unes quantes croquetes, responsabilitat de la mare que se les havia engolit només arribar a casa passades les tres, o que el tros de fuet que el pare havia amagat tan cautament al fons d'un dels meus calaixos ha desaparegut i que es troba en el sistema digestiu de la filla.
El sol cau per l'horitzó tan ràpidament com s'havia alçat al matí, i en mig de la foscor, quan les agulles marquen les dotze, unes passes s'apropen i la fusta grinyola sota el pes d'una ombra....
