Tots els cops que he mort

2. Destral

A fora fa fred, camí de casa he parat al bar, hi era tota la parròquia, fins i tot el sacristà. Ben vermelles tenia les galtes, era prim i desmanegat el sacristà. Una mica ximplet, reia i no parava de repetir el mateix una vegada i una altra.
Hi havia una taula on es jugava a les cartes hi jugaven cada dimecres: l'alcalde, el sereno, el cacic del poble i el Manuel, curiosament era l'avi del germà de la Tina, que hem conegut ben lluny en temps ens en hem anat a vint anys abans de l'incident del verí i localització ja que la Tina ja era nascuda a Barcelona i aquest relat en que estem atrapats va passar a un petit poble de Castella.
-Et toca Català, no pensis tant..
Al Manuel li deien el català, perquè el seu cognom era Còdol, ben català, i s'ho pensava molt abans de posar monedes sobre la taula.
Va decidir jugar-se la mula que havia lligat a la porta.
El Sacristà voltava i reia, i anava repetint una cançoneta infantil.
Els jugadors molt concentrats anaven fent joc.
-Trumfo
De cop el sacristà xiscla:
- La copa, la copa!!
Van seguir jugant.. però es va anar veient el dessesper de Manuel i com creixia la seva ràbia.
El Cacic s'ho va emportat tot, com sempre, també feia de prestamista. Es podria dir que tots els que estaven al bar li devien diners.
El Manuel es va revoltar de mala manera, va començar a escridassar-lo.
El cafè de cop es va tornar molt caòtic: tot xiscles i corredisses,
El sacristà no va tenir temps ni de dir faba que ja queia a terra estabornit, va rebre un cop fort al cap.
No van saber veure que havia passat: la destral era a terra sota els peus i zas.. la fulla brillava i reflectia al voltant com un mirrallet que girés boig, el botxi improvitzava una dansa esbojarrada on la destral tallava l'aire i alguna cosa més
Un bon tall i el meu cap va sortir volant, la perplexitat de la meva cara es va quedar gravada com un darrer rictus.
Era el primer cop que parava al bar, de fet no hi entrava mai a cap de bar, jo era pastor, sempre a la muntanya amb les ovelles, fumant cigarretes lligades i mirant com passaven els núvols quan m'estirava en un prat.
La sang s'escampava per terra ràpidament. I l'esquitxada ho va esborronar tot.
Ho mirava tot amb la meva cara de sorpresa, els crits i el neguit no van reduir-se gens, hi havia tupins de ceràmica volant i trencant-se contra les parets, al final la sang es barrejava amb el vi, no se sap d'on va sortir un gat sarnós que llepava aquesta barreja de vi sang i por.
Quina mort més absurda aquesta. Sense ni haver dit res.
En Manuel va sortir corrents sense abric ni res, va decidir posar distància entre ell i els guardies civils que es van rumiar força com començar a buscar. Pel principi nois, comenceu pel principi, els recomanava en Ramon el traginer, que no estava massa seré i tot i l'ensurt no parava de dir ximpleries.
El sacristàvivia amb la seva àvia. La pobra dona es va espantar molt quan la van anar a buscar. Però el seu net no tenia res més que un nyanyo al cap, i va dormir casi 2 o 3 dies, no se sap si pel cop o pel vi que havia begut.
Quan es va despertar, el Marià no va dir res, no tenia gran cosa a dir mai, repetia o deia coses sense solta ni volta.

Com a recordatori l'abric de l'homicida es va quedar allà penjat.
-Què algú faci fora aquest gatot.
Va fer una bufada terrorífica.. allò no semblava un gat, semblava una criatura vinguda de l'infern amb uns ulls grocs ferotges i ullats tenyits de sang.
El meu cap finalment va tancar els ulls per dormir i ja no vaig veure res més.
Em van regirar la bossa i les butxaques.
-I aquest qui era?? Algú el coneix??
Com podeu imaginar, els meus ossos van acabar a una fossa del cementiri, hi van posar una làpida i tot, el que van fer va ser molt extrany: hi van gravar el nom del meu botxí Manuel Còdol Sancho amb les dates del seu naixement i de la meva mort.
Com va marxar a Catalunya i no en van tornar a saber res, el van donar per mort, per haver-se fet seu el dit crim de Cuenca.
Van fer pagar l'enterrament als familiars del Manuel fent-los còmplices, i de mica en mica tots els Còdol van anar marxant del poble, ningú els volia allà.
En canvi jo, que era un jove pelacanyes que passava per allí, ja no m'hi vaig moure. No van buscar qui era jo. El meu germà petit m'havia seguit i com no el van deixar entrar, ni li van dir res, va decidir emportar-se la mula, les mantes i les pertinences d'en Manuel.
Sempre voltarà pels pobles de bar en bar amb una mula buscant el meu assassí. No el trobarà mai, ell no, però sabia el seu nom, i li indignava  molt que en aquell moment ningú parlés amb ell, ni li oferís consol o plat a taula, i que no li preguntés ningú res sobre mí, ni tan sols el meu nom real. Em deia Faust Roig Bonaplata i no hi feia res allà. El meu germà es deia Domenech Roig Bonaplata, amb el temps aquest nom prendria molta fama a la zona.
I el Sacristà encara volta i riu, però no s'acosta als jugadors de brisca ni a les taules, es va traumatitzar.