Tots els cops que he mort

3 Soga

"Un altre cop, conec aquesta sensació. Ara reviuré de nou en nus a l'estòmac, la gola seca i els ulls fixats. Com a ent errant m'agradaria poder evitar aquesta mort, és un jove bo i amb moltes coses per viure encara. No he pogut intervenir mai, de fet no ho he intentat, però aquest cop voldria fer-hi alguna cosa".
—————-
Tinc 17 anys, ja he fet la carta de comiat i li he portat a la meva millor amiga quan no hi era. Ella ho entendrà, és la única que ho fa. La seva mare feia cara d'extranyada quan li he donat. És extrany fer cartes en temps on regnes els telèfons intel·ligents.
Ho he deixat tot ben posat, tot ben recollit, de fet no em vull emportar res. De fet, no em puc emportar res material. Només la certesa d'acabar amb el patiment que no em deixa descansar.
Ara escric una carta als pares i al meu germà gran. Se sentiran molt malament, però no hi ha res a fer, millor marxar ara que esperar a més endavant.
A tot arreu on vaig no em deixen tranquil, això de viure en un poble, haver anat sempre a la mateixa escola i ara trobar-me a l'institut els mateixos companys i els de l'altra escola del poble, és tenir clar que tot serà de la mateixa manera.
Et lleves pel matí, en rentes la cara i les dent, et pentines, i la clenxa no para de trencar-se per la meitat, amb una simetria inquietant. Sempre vull la clenxa al cantó esquerre, avui ho he tornat a intentar, i res, no es queda quiet, se'm puja una petita cresta lateral, com si fos una mena d'eriçó espantat. Quina llauna.
Sento la mare a baix que em diu que m'afanyi, que faré tard, d'esma li dic que sí, que ja va.. de fet no va... no sortiré de casa.. només he d'esperar uns minuts i ella dirà allò de que tinguis un bon dia i marxarà fent un cop de porta.
Adéu, mare..
Trec la fusta de la paret, i del forat agafo la corda. Ara haig de fer el nús.
No em surt, ho he practicat moltes vegades, fins i tot el temps que necessito per fer-ho sense que em pugui salvar o reanimar. Res No vull salvar-me, no hi ha res per salvar. Sóc una despulla humana, un petit paràsit que no ha fet mai res de bó ni ho farà.
La nit abans va ser una de les millor de la seva vida. Havia vist a la Laia i fins i tot hi havia parlat. Una cosa ben rara, havia tingut un pensament per compartir amb ella, una idea, un discurs que ella havia entomat i escoltat atentament assentint amb el cap. Era tot perfecte, o casi. Va haver de pegar-li una empenta el Jonathan. -Aparta pallús, no molestis a aquesta nena, oi que et destorba, nena?
No va dir res, la Laia tampoc, de fet tampoc va fer res quan en Jonathan la va agafar per les espatlles i se la va emportar d'allà on eren. Deixant-lo sol. Tothom el mirava, o això em va semblar, notava com em pujava el color a les galtes poc a poc després d'haver-me quedat pàlid, com de cera.
Tots reien, però no de les seves ocurrències o com a mostra de la joia d'estar celebrant, es reien de mi i de com la Laia m'estava prenent el pèl i en realitat no li interessava el que li havia d'explicar jo, en Pol petit, i s'estimava més marxar allà on hagués marxat amb en Jonathan, que era més alt, més fort i més com ha de ser un pro amb la gent o amb les noies, un triomfador.
En Jordi és el meu germà, ell i la seva parella volen ser pares i ho seran aviat, volen adoptar una nena amb síndrome de Down. És menuda i ja porten una fotografia a la cartera: tots dos estan com bojos amb la idea: en Jordi i en Joan.
Estic tant nerviós que no aconsegueixo fer un nus en condicions. Em vaig apuntar a escalada per assegurar-me de saber fer molt bons nussos correders. Però ara em suen les mans i em tremolen una mica. Em quedo sense temps.
Miro per la finestra i al carrer no hi ha ningú. De lluny, se sent l'udol del gos de la veïna. És un udol lent, trist, malestruc. Com si sabés el que vaig a fer i vulgués avisar a tot el veinat. Se m'ha posat la pell de gallina.
Torno a començar torço la corda formo una o, giro per darrera faig un parell de voltes i la beta pel forat, ara apreto, ja ho tinc.
Poc a poc pujo a les golfes, amb la soga i el nus a les mans. Pas a pas, esglaó a esglao. Serà el darrer ascens. Encenc la llum, el passadís sempre està molt fosc.
La sala plena d'andròmines està plena de llum. Els porticons estan oberts. Un colom surt volant.
Trio una viga, la cadira a la que m'enfilo no es prou alta. Llenço la corda amunt, voldira que passés cap a l'altra banda de la viga que travessa la teulada. Fallo un cop, dos cops. Em vaig neguitejant.
Miro pels finestrals. S'acosta algú i pica amb insistència el timbre. I pica a la porta. Els cops se senten des d'on sóc.
Ara que ja ho tenia tot apunt; em trec la soga del coll, la baixo de la biga d'una estrebada i ràpidament la llenço entre dues maletes i la bicicleta d'en Jordi.
Ja hi tornaré en un altre moment.
- Ja va, ja va. Tiraràs la porta a terra.

Obro i en Joan i en Jordi entren apressats, emocionats,.
-Nil, que t'hem de demanar una cosa...
-..a veure com ho podem fer. -En Joan acaba la frase que havia iniciat el meu germà Jordi.
-Estàs bé? Et passa res? Encara no t'ho hem preguntat, segur que et trobes bé?
Total, que volien que fos el padrí de la Clara, la seva filla adoptiva. Que els acompanyés a buscar-la.
——
"Providència o no i pel motiu que sigui no es va suicidar aquell dia de bon matí, ni ho faria en tota l'estació. Ho va anar postposant i postposant. Com a ent segueixo comodament instal·lat al seu cos. Al cos d'en Nil. Que quan entengui que és meravellós i que la seva vissió del món és única, diferent, seguirà endavant. Amb dificultats i entrebanc però endavant.
La carta no va arribar mai a ser llegida, la carta de comiat. La mare de la Claudia se la va guardar a la butxaca de la bata i va acabar a la rentadora. Millor, ningú no va llegir les seves darreres voluntats.
Encara avui segueix la soga al lloc on la va amagar. Soterrada com el secret que el tenia turmentat."