2 ANYS DESPRÉS, SENTIMENT

Retrobament

NARRADORA SÍLVIA

Han passat dos anys des que vaig deixar l'empresa on hi havia el Marcel, no ens hem tornat a veure des de llavors i continuo pensant que em vaig passar amb ell, mai havia actuat d'aquesta manera i ara veig que em vaig deixar endur per la ràbia del moment.

En fi, ara ja no val la pena sentir-se culpable i pensar en el passat, en l'empresa actual realment estic molt bé, hi ha un bon tracte i molt bon ambient, evidentment no és un món idíl·lic, tenim els nostres problemes, però res fora del normal.

Avui ja és divendres i amb les companyes sortirem a fer la copa a un dels bars més populars de la ciutat, bé són les 6, així que surto de l'oficina i vaig cap a casa per arreglar-m'he una mica, hem quedat a les 7. Faig una dutxa ràpida, em poso uns texans blaus i una camisa blanca molt fina, unes vambes negres i una americana negra, no m'agrada el maquillatge, però de vegades una mica de línia als ulls i alguna crema protectora si que em poso, però avui no és el dia.

Surto de casa a peu, en 20 minuts em planto al centre i entro al bar on hem quedat en trobar-nos amb les companyes, soc la primera a arribar, de fet he arribat 5 minuts abans de l'hora, i decideixo anar cap a la barra per demanar, el bar està ple de gom a gom, és normal en ser divendres la gent ha acabat de treballar i tenen ganes de començar el cap de setmana.

Demano una Heineken i mentre faig el primer glop, observo la gent del meu voltant sense donar molta importància fins que començo a notar una mirada d'un home des de l'altre extrem de la barra. El miro de reüll, no m'ho puc creure, és en Marcel, deixo la cervesa mirant-lo directament sorpresa, veig com ell somriu i comença a avançar cap a mi intentant donar-se pas entre la gent, jo faig exactament el mateix fins a trobar-nos a mig camí.

- Hola Sílvia, quant de temps – somriu i em fa dos petons que m'enxampen per sorpresa.

- Hola Marcel, fa uns dos anys – somric encara sorpresa per tota la situació.

- En realitat fa dos anys, dos dies, 19 hores i 1 minut. –em mira seriosament.

- Perdona? – poso cara de terror i sorpresa per la seva resposta i reacció, fins que es posa a riure.

- És broma, no em posis aquesta cara de terror, no estic tan sonat per comptar els dies, m'ho he inventat – riu veient la meva cara de pànic com torna a la normalitat.

- Ets un idiota – em poso a riure -i bé, com va tot? Continues treballant al mateix lloc?

- Culpable – aixeca les mans en senyal de rendició i les baixa – Doncs anar fent com sempre i sí, segueixo al mateix lloc i tu? Com va en la nova empresa?

- Doncs molt bé, molt contenta amb les meves companyes i l'ambient de l'oficina en general, també com a tot arreu hi ha coses dolentes, però no és un drama – somric amable i tranquil·la.

- Me n'alegro molt per tu – somriu sincer.

- Moltes gràcies. Com porteu el tema amb els italians?

- Doncs la veritat que molt bé, hem aconseguit un bon negoci des que vam començar amb el contracte, els nostres productes s'estan venent molt bé per Itàlia.

- Me n'alegro molt per vosaltres, les noies deuen estar molt contentes, dóna'ls records de part meva – somric deixant veure un punt de nostàlgia. – I bé, alguna novetat?

- Gràcies i tranquil·la els hi diré – somriu tendre – i per novetat, estic mig sortint amb una noia que treballa a l'oficina de l'empresa d'allà a Itàlia –somriu mig nerviós i evitant mirar-m'he als ulls directament mentre es passa la mà pel cap.

- Ah doncs me n'alegro molt per tu – intento dir-ho sense que es noti la meva cara de sorpresa –però és d'allà la noia? I per què dius mig sortint? – intento semblar despreocupada i segura.

- Sí, és d'allà i dic mig perquè la distància ho fa més complicat tot – em mira amb vergonya mentre ho diu.

- És comprensible, però bé a poc a poc i potser al final aniràs a viure allà i tot – somric i li acaricio el braç per donar-li suport.

- Potser si – somriu – gràcies Sílvia, m'agrada tornar a veure la noia que vaig conèixer – somriu sincer i un xic culpable. – I tu què? Algun noiet a la teva vida?

- Gràcies – somric tímida –La veritat és que no, després del que va passar entre nosaltres, vaig intentar sortir amb un noi, però no va funcionar i de moment ho he deixat córrer això de les relacions – ho dic amb un to nerviós i culpable, intentant evitar la seva mirada. –De fet Marcel, et volia demanar disculpes, vaig ser una cabrona amb tu, i realment mai havia sigut així amb ningú, em sap greu – somric sincera.

- Tranquil·la és aigua passada, de fet jo també et demano disculpes per tot el que va passar per culpa de no ser clar amb els meus sentiments i el que va venir després. –somriu tendre –i pel que dius de les relacions, segur que en algun moment trobaràs la persona adequada – somriu i m'acaricia la cara mentre ens mirem als ulls.

- Ei Sílvia! – en Marcel retira la mà, i em giro per veure que era la Lea, les companyes ja havien arribat – perdoneu que us interrompi, ja hem arribat totes, t'esperem a la tercera taula, fins ara – somriu i se'n va amb la resta.

- Perdona Marcel, he de marxar, m'ha agradat molt veure't, hem de quedar alguna estona i fer un cafè – somric i l'abraço fent-li dos petons.

- Tranquil·la fes, t'agafo la paraula – respon a l'abraçada i els dos petons.

Miro al Marcel mentre ens separem i vaig amb les noies, evidentment esperant que em facin el seu interrogatori a causa de veure'm parlar amb en Marcel.

- Així que ens has d'explicar Sílvia, qui és aquell home tan ben plantat? – diu la Lea amb un somriure juganer, mentre les altres paren l'orella.

- Que dolentes que sou – ric i dic: - bé és en Marcel, el responsable del departament on estava treballant en l'anterior empresa.

- Oh ens agrada, però el més important, us he vist molt juntets i amb molta confiança, heu o teniu alguna història? – somriu la Lea amb més picardia i les altres encara estant més interessades.

- Bé... la vam tenir... us faré un breu resum – somric amb vergonya mentre els explico el nostre afer per sobre, sense entrar en molts detalls.

Seguim xerrant i bevent, mentre de tant en tant surt alguna pregunta referent a en Marcel i jo en faig cas omís. Finalment, després de la copa, hem anat a sopar i ara ja soc a casa.

Em canvio de roba i em poso al llit pensant en la conversa amb en Marcel, i no puc evitar pensar en el moment que m'ha comentat el tema de la seva xicota, he sentit com una punxada al pit i no entenc realment per què m'hauria d'afectar d'aquesta manera, serà que al final vaig acabar sentint alguna cosa per ell i no he sigut conscient fins ara.