2 ANYS DESPRÉS, SENTIMENT

La cita, records i pasta carbonarà.

NARRADORA SÍLVIA

Son les cinc de la tarda, estic bastant nerviosa per la cita amb en Marcel, he dormit tres o quatre hores en total, entre la trucada que em va desconcertar i el que vaig sentir parlant amb ell, no sé on tinc el cap, aquest matí havia d'escriure quatre correus per uns clients i he tardat el que no està escrit, després he anat al gimnàs per distreure'm i res, el meu cap ha continuat donant voltes a tota la situació.

Ara per això, ja m'he dutxat i em començo a preparar per a la cita, no sé què posar-me, en les ocasions especials em poso vestits encara que no sigui molt del meu estil, però això no sé si és una ocasió especial, un retrobament informal, una senzilla quedada sense importància, etc. però no deixo de pensar el perquè em sento d'aquesta manera després de dos anys i precisament ara que ell té una relació.

Finalment, he decidit posar-me un vestit de color carmesí, una mica escotat i de tirants, el vestit cau per damunt del genoll, seguidament d'unes mitges transparents i unes sabates tipus mocassins de dona, però amb poc taló, i per acabar agafo una jaqueta negra de cuir molt fina.

Les set de la tarda...

És l'hora acordada, entro al bar i busco en Marcel entre la gent fins que el trobo assegut a la segona taula, alça la mirada i quan em veu mostra un somriure perfecte i a la vegada de sorpresa, està clar que el conjunt li agrada i veig com li pugen els colors, s'aixeca i s'apropa a mi, jo em dirigeixo cap a la taula. M'abraça i em fa dos petons.

- Hola, Sílvia! Estàs espectacular. – somriu vergonyós i nerviós, no pot evitar repassar-me vàries vegades de dalt a baix amb la mirada.

- Hola, Marcel, moltes gràcies. Tu també fas molta patxoca – somric sincera, mentre ens asseiem i no puc evitar somriure per la seva camisa.

- Què passa? Què et fa tanta gràcia? – somriu nerviós i encuriosit a la vegada.

- Ho has fet expressament oi? La camisa vull dir –assenyalo somrient pensant que està clar que aquest home encara sent alguna cosa per mi.

Es mira i somriu avergonyit – no em puc creure que recordis aquesta camisa, pensava que no et seria tan fàcil o que no li hauries donat importància en el seu moment per recordar-la – es posa les mans a la cara intentant tapar-se la vermellor i la vergonya del moment que estàvem vivint.

- Com vols que no la recordi, va ser la que et vaig arrencar a la sala de l'ensobradora fent saltar uns quants botons, però veig que l'has arreglat i m'encanta, en realitat si haguéssim seguit junts, probablement aquesta camisa rondaria pel meu armari – somric una mica vergonyosa i li trec les mans de la cara – Eh, no vull que t'amaguis maco – somric amb tendresa.

- Ets increïble, després de dos anys encara saps com treure'm els colors i tranquil·litzar-me a la vegada – ho diu en un to de resignació, però rient – així que ara mateix m'hauries robat la meva camisa preferida? –m'etziba en un to de picardia.

- Exacte, el color blau cel tan suau i la seva forma, m'encanta – ho dic amb sinceritat –bé pot ser que demanem – aixeco la mà per cridar l'atenció del cambrer i demanem.

Hem fet un parell de copes i la conversa la veritat està fluint molt bé, em sento molt còmoda, i està clar que encara hi ha tensió sexual entre nosaltres, no ens hem deixat de repassar en l'estona que fa que estem junts.

- Sílvia et vindria de gust sopar amb mi avui, vull dir ara? Si no tens cap altre pla – em mira nerviós esperant la meva resposta.

- Em ve de gust, de fet crec que ens ho estem passant molt bé i no m'agradaria acabar-ho ara – somric vergonyosa apartant la mirada i fent l'últim glop de la meva copa.

- D'acord, encara t'agrada la pasta italiana? – somriu una mica més tranquil.

- Sí, per què?

- Potser et semblarà una mica atrevit i si no et sents còmoda ho entendre perfectament, però que et semblaria venir a casa meva? Et prometo que faig la millor carbonarà, almenys d'aquí Catalunya – riu nerviós.

- Em... ostres Marcel... a mi no em sap pas greu venir... se'm fa una mica estrany... però mentre estiguem còmodes els dos amb la situació, accepto. Però estàs segur? – el miro una mica preocupada perquè automàticament penso en la seva xicota i no puc evitar preguntar-me que pretén.

- Tranquil·la Sílvia, si ho dius pel passat ja vam dir que era aigua passada i si ho dius per la meva relació, no et preocupis, ella encara no ha vingut mai a casa meva, només fa uns mesos que hem començat aquesta història a distància, no vull que et sentis com si estiguéssim fent alguna cosa malament, i tranquil·la si no estigues a gust amb tu o veies que hi ha algun perill de què les coses s'enredin, ja no et convidaria – ho diu seriós mirant-me directament als ulls transmetent-me confiança, però no sé per què no m'acaba de convèncer.

- D'acord, Marcel, accepto de bon grat, si m'ho pintes d'aquesta manera – somric intentant dissimular la meva intranquil·litat.

- Doncs anem – somriu content per la meva resposta.

Demanem el compte, paguem cadascú la seva part i sortim del bar en direcció al seu cotxe, jo havia vingut a peu perquè em queda relativament a prop, però si no recordo malament casa seva quedava a mitja hora en cotxe. Agafem el cotxe que el tenia al pàrquing del centre, pugem i ens posem en direcció cap a casa seva, he de dir que el cotxe continua igual, no ha canviat res i tampoc ha canviat el model.

Arribem a casa seva, un apartament força gran per una persona sola, però si fa o no fa és com el meu, tres habitacions, dos banys, una cuina amb barra americana, un menjador i una terrasseta. Com és tradició ens trèiem les sabates en l'entrar.

- Veig que el tant el cotxe com el pis continuen igual que fa dos anys – somric amb nostàlgia admirant cada racó de l'apartament.

- Sí, la veritat que només he canviat una mica la decoració de les parets, però ja m'agrada així – somriu mentre va a la cuina a preparar el sopar – vols beure alguna cosa mentre faig la pasta?

- No, gràcies estic bé – somric mirant-lo mentre m'assec a la barra americana de la cuina. – Vols que t'ajudi?

- No, no, tu ets la convidada i t'he promès la millor carbonarà de Catalunya – ho diu segur de si mateix i somric veient-lo d'aquesta manera.