Punt de vista.

Part 2: Jordi.

La nit es va dipositar damunt la ciutat com una manta plena de tenebres, mentre els carrers s'il·luminaven amb les llums dels fanals. Jo estava al costat del cotxe patrulla, amb una cigarreta penjada dels llavis, observant com el fum es dissipava en l'aire fred de la nit. L'aire de la ciutat estava dens, com una maledicció que s'havia apoderat del meu esperit.

Àngel. Només el seu nom era suficient per fer-me bullir la sang de ràbia. El record de la seva cara de santificat, la seva veu suau i els seus ulls plens de bondat em feien sentir com si estigués besant un got de verí.

Jo era un policia, sí, però també era un home amb sentiments, amb ferides profundes que mai no havia pogut guarir. I Àngel, amb la seva façana de bondat, només havia aconseguit obrir-ne les cicatrius una vegada més.

De cop un dels meus companys de torn em comunica una notícia que li acaba d'arribar, l'Àngel és mort. En aquell moment van passar mil i una coses pel meu cap perquè ... La seva mort no tenia per què ser bona, era només el principi d'una gran oportunitat, la meva oportunitat.

Jo no creia en l'existència de l'ànima. Si existeix, Àngel, de segur, ja l'hauria venut al diable fa molt de temps. Els dimonis del passat es manifestaven en el present, i no hi havia res que pogués netejar la merda que havia deixat al seu pas.

Àngel... Només el seu nom era suficient per embrutar el meu cor amb una fúria incontrolable. Recordava el seu somriure arrogant, els seus ulls brillants de malícia. Era un ésser despietat disfressat de santedat, i jo era l'únic que veia a través de la seva màscara de pietat.

La seva mort no va ser un consol per a mi; va ser una oportunitat. Una oportunitat per revelar tot el que havia estat amagant, tots els seus pecats sagnants que havia intentat enterrar sota una pila de bones obres i amabilitat falsa.

Em vaig jurar a mi mateix que faria tot el possible per assegurar-me que el seu llegat esdevingués una llosa que el món mai no oblidaria.

Perquè Àngel potser havia volat massa a prop del sol, però jo era el que el faria caure amb un cop letal. El meu rancor era un foc que mai s'apagaria, una tempesta que arrasaria amb tot a la seva passada.

Que el seu nom sigui maldit per sempre, Àngel. Que la teva memòria sigui enterrada sota les meves botes, mentre jo marxo cap a la meva pròpia justícia brutal.

"Ves a l'infern, Àngel", vaig xiuxiuejar en un murmuri. "No hi ha perdó per a tu, ni en aquest món ni en l'altre."