La cita

Miro el rellotge. Encara no és l'hora, però penso que és bona idea marxar una mica abans, i així tinc temps de passejar i acabar d'enllestir-ho tot. Em preparo per sortir; m'arreglo, busco la roba adequada i em poso la colònia d'ocasions especials. Quan penso que ja estic prou llest obro la porta i un lleuger corrent d'aire m'acaricia la pell. Tanco els ulls i se m'escapa un somriure nostàlgic. Avui és el teu aniversari. Respiro profundament i faig un pas endavant... ai! Quasi m'oblido del més important! Torno a casa i entro ràpidament a la meva habitació. Allà, al damunt de la tauleta de nit, està la carta que fa temps que escric. De cop la realitat m'atravessa el cor, fent-me adonar que per fi ha arribat el dia. L'agafo amb delicadesa i me la guardo a la butxaca. Ara sí que puc sortir.

Baixo pel carrer principal, aquell pel que hem passejat junts tantes vegades, i em fixo en la vorera i en les persones. És primavera i els ametllers han començat a florir. Per la meva ment comencen a recórrer les memòries d'anys anteriors, quan encara érem joves i la idea de tenir tota una vida al davant no ens espantava. Recordo la casa de la platja i els estius interminables, les converses a les fosques i els secrets que ens vam confessar. Ara tot això queda molt lluny.

Començo a caminar en direcció a la floristeria, i no em cal rebuscar gaire, perquè a l'aparador ja hi ha exposat un test amb orquídies, les teves preferides. En compro un ram sense pensar-m'ho dues vegades; està adornat amb una cinta de perles i combina perfectament amb les flors, blanques i liles. Inspiro profundament i comprovo que fan molt bona olor, una olor que em recorda a tu. Crec que t'agradaran.

Reprenc el camí amb el cap menys espès i miro el rellotge, sent conscient que cada cop s'acosta més l'hora de retrobar-nos, i que cada cop em vaig acostant més a tu. Continuo caminant a poc a poc, volent allargar aquesta sensació.

I finalment arribo. Oloro les flors per última vegada i les deixo curosament damunt la teva tomba. El silenci ho inunda tot. M'assec al teu costat, trec la carta i la llegeixo en veu alta:

Hola, soc jo. Sembla mentida que hagin passat dos anys des que vas morir. El temps passa volant, sobretot ara que ja no estàs amb mi. Encara recordo aquell dia; els metges entraven i sortien de la sala, tu estaves connectada a un munt de tubs i jo estava espantat, però llavors em vas somriure i em vas dir: no passa res. No sé per què, però et vaig creure. Et vaig donar la mà per últim cop.

Aquella nit vaig plorar molt. Et trobo a faltar cada dia. Trobo a faltar el teu somriure, la teva olor. A vegades provo d'imaginar-me com seria si encara fossis aquí, però després torno a la realitat i és encara pitjor. Per molt que el temps passi no t'oblidaré, tot i que la distància que ens separa ara és irreparable. Sé que les coses no van sortir com esperàvem, però vull que sàpigues que tot em va bé, i espero que a tu també.

T'estimo, germana.