Després que els meus pares em renyessin a l'hospital, vam tornar a casa. Jo estava molt trista i avorrida a la meva habitació fins que se'm va acudir una idea: ja no volia estar en aquella casa, ja no volia donar més problemes als meus pares, "I si me escapo de casa?" -vaig pensar.
Llavors vaig decidir que era una molt bona idea i vaig agafar totes les meves coses més importants i les vaig ficar a la motxilla, vaig obrir la finestra i vaig sortir decidida, encara que no tenia molt clar a on volia anar.
Vaig començar a caminar sense rumb i vaig sortir del petit poble on vivia. Vaig veure una muntanya i la part superior semblava un lloc molt tranquil on quedar-se, però ja s'estava fent fosc així que vaig decidir dormir una mica al lloc on estava.
L'endemà, vaig començar a pujar la muntanya, no em va costar gaire arribar fins a dalt, ja que hi havia una mena d'escales. Les vistes eren molt boniques així que em vaig quedar allà una bona estona.
Estàvem allà només jo i els meus pensaments, que podria passar?
Estava tranquil·la mirant el cel quan vaig tornar a recordar-me'n de la noia del mirall. Aquella que em feia tanta rabia, que buscava aprovació però només aconseguia ser una càrrega per la resta, que volia ser com les noies d'Instagram però només aconseguia sentir-se malament, que volia ser la xicota de la Shelly però només aconseguia que l'allunyessin d'ella.
Llavors vaig recordar que la noia del mirall en realitat era jo...
Sense adonar-me ja estava al bord del precipici plorant sense consol. Me'n recordo molt bé d'aquell moment:
Vaig sentir l'aire acariciant els meus cabells i les llàgrimes baixar per les meves galtes. Vaig pensar si realment volia fer-ho, però després vaig decidir que no calia pensar tant i em vaig deixar caure pel precipici...
Abans que els meus peus es des apeguessin completament del terra, vaig sentir una mà agafant-me del coll, una mà aterrada.
Era la meva mare i darrere seu hi havia la Shelly i el Jack. Jo estava plorant i molt espantada així que no vaig poder dir res i ells tampoc no sabien que dir.
Llavors la meva mare em va fer l'abraçada més forta que m'ha fet mai a la meva vida i em va dir entre plors:
-Ho sento molt per no haver sigut comprensiva i per no haver-te ajudat. El teu pare ha sigut molt dur amb tu i fins ara que t'has escapat no ho he entès, m'he preocupat molt perquè jo t'estimo molt, vull que ho tinguis clar. Quan he vist que no estaves he anat a buscar a la Shelly perquè és la persona que més et coneix i el Jack també va voler venir a buscar-te. Ells dos em van explicar que no te res de dolent que t'agradin les noies i jo ho vaig entendre perquè no vull que sentis que no t'entenc. Si el pare no ho comprèn, marxarem a viure sense ell, no volem que et segueixi tractant malament.
Fins aquell moment no estava segura de si la mare m'estimava però en aquell moment em vaig adonar que si, i que m'estimava molt així que li vaig tornar una abraçada encara més forta.
-Et perdono- li vaig dir amb un somriure mentre seguia plorant, pot ser d'alegria.
-Com has sabut que estaria aquí?- li vaig preguntar a la Shelly.
-No ho sé. Només vaig seguir al meu cor...
Llavors es va apropar a mi i em va dir a l'oïda:
- Per cert, tu a mi si m'agrades.-va dir amb un somriure.
Vaig sentir un voleteig de papallones a l'estómac- A mi també- li vaig dir. Llavors ens vam fer un
petó i va ser molt bonic.
VOCÊ ESTÁ LENDO
Cambiem el final
Ficção AdolescenteAquesta és la història de Lauren, una noia de 16 anys que té una família que no l'accepta tal com és. Lauren també té moltes inseguretats que podrien acabar amb la seva vida... ALERTA Aquesta història conté pensaments de suïcidi i problemes alimenta...
