De les pedres fem pa

Capítol 1 i 2

Capítol 1

Cobejà abans era un poble, un de molt aïllat on ningú sortia o arribava mai, fins al punt que respecte a les necessitats quotidianes de la gent com ara llet, mantega, pa, així com tots els serveis sanitaris i totes les coses que es consideraven bàsiques a altres llocs, tot li havia de ser importat. L'únic producte que s'hi podia fer era amb prou feines uns quants cultius o extreure fusta dels boscos propers. Fins i tot encara es parlava, degut a aquesta constant necessitat de recursos aliens, del antics cretins que habitaven el poble. Gent que a causa d'una mancança de iode i nutrients, havien esdevingut petits, deformes i poc intel·ligents, i durant dècades, segles segons a qui demanessis, el poble havia agafat aquella fama de lloc maleït, on era millor no anar si no volies acabar així. El malson dels cretins es va acabar ràpidament amb el descobriment de la causa de la malaltia i la intervenció dels metges, que es varen desplaçar a la zona carregats amb aliments rics en iode i varen fer d'intermediaris per crear una nova ruta de proveïment i en poques generacions ja gairebé no quedaven cretins alhora que es va consolidar l'anomenada ruta dels metges, un camí d'entrada i sortida del poble que va evolucionar fins esdevenir essencial perquè per allà venien totes les setmanes camions amb productes bàsics, visitants, temporers pels camps, i tot el que es volgués. N'Emma havia escoltat aquesta història mil vegades i sempre estava atenta de saber més curiositats sobre el poble en què sempre havia viscut, el seu pare era un home respectat al que tothom li deia pel seu cognom, Vila, encara que el seu nom era Jordi. Per n'Emma, era un gran recurs per aprendre llegendes i història locals, era el propietari d'una llibreria i n'Emma sempre hi trobava qualque cosa d'interessant. Ella no anava a l'escola, no encara almenys, però mai no tenia temps lliure degut a que sa mare, que igual que el seu marit no creia que l'escola fos necessària a la infantesa, sempre la necessitava a casa. Tant son pare com sa mare pensaven que caldria despesar en material, uniformes, motxilles, berenars i tota la pesca, i damunt de tot això la seva filla ja mai no podria ajudar a casa, així que mai no la varen inscriure i ningú mai no els havia obligat, encara era una tradició molt ben instaurada a Cobejà el que les nenes més petites no anessin a l'escola. Tanmateix això a la nina no li importava gens ni mica, estava feliç de no haver d'escoltar professors, prendre notes ni estudiar exàmens. De vegades, quan era encara més petita n'havia pensat, però tenia amics que sí que hi anaven i només de sentir les seves experiències ja sabia que aquell no era el seu lloc. Tant son pare com sa mare s'havien posat d'acord en que sí que aniria en qualque moment, només calia esperar a que l'escola pogués ensenyar-li qualque cosa que els seus pares no sapiguessin ja, o almenys això era el que argumentaven, perquè a llegir i a escriure ja li havien ensenyat a casa, i no calia pagar a ningú i que la mare es quedés tota sola fent els afers de la casa per una cosa que ja n'Emma sabia fer. El mateix amb història i literatura, que li ensenyava son pare amb el suport dels llibres de la llibreria i també amb la música, que li era ensenyada per sa mare, que tenia un vell violí que alhora va pertànyer a la seva mare, a aquest violí se li va rompre una corda poc després de començar a tocar-lo degut a la seva vellesa i un bon dia també varen perdre l'arc així que la seva filla mai no va heretar cap talent musical i només va adquirir les nocions més bàsiques i una mica de teoria. Quant a les matemàtiques, tant son pare com sa mare no li veien cap valor, aprendria a sumar i restar perquè no l'estafessin al mercat i perquè aprengués a dur un petit negoci en cas que hagués de gestionar la llibreria en el futur, però les coses més complexes que necessitaven fer grans càlculs de poc li servirien al seu poble, on tots els que tenien títols acadèmics destacables havien vingut per la ruta dels metges i sovint no hi romanaven molt, a Cobejà. Potser venia un metge per assegurar-se que no hi havia un nou brot de grip a la zona però sempre trobaven llocs més apremiants on partir. En el cas de la família de n'Emma, no es coneixia cap persona il·lustre o amb estudis, més aviat sempre havien estat una família rural amb petits negocis amb els que havien substentat les seves famílies. Tot i que en Jordi Vila s'enrecordava d'una vella història que li contava la seva àvia sobre un parent llunyà que es va fer explorador i va participar a qualque campanya d'exploració d'Àfrica amb els francesos, encara que el lloc que havien explorat canviava segons el dia que l'àvia contés la història. Al principi era el Senegal, després la Costa d'Ivori i en una altra ocasió era Madagascar.