De les pedres fem pa

Capitol 7

Capítol 7

en Jaume no coneixia res del món militar, creia que després del trajecte estaria directament al front amb un fusell d'assalt a la mà i amb un uniforme verd fosc per camuflar-se millor, tanmateix va acabar a l'església, reconvertida en caserna, magatzem i quartell general alhora que havia estat desposada de tot el que fos de valor. El primer dia on el coronel Boix va fer-se amb el control del temple va ordenar agafar totes les relíquies d'or, que no eren moltes ni molt valuoses, i les va enviar cap a València on el govern s'havia emplaçat per dirigir la guerra. Quan va arribar el magre cargament, aquest va ser enviat des de València cap a Moscou a travès de tota Europa per continuar pagant el suport de la Unió Soviètica a la República, també va manar la destrucció de totes les figures de fusta tradicionals i molt apreciades pel habitants de Cobejà que es feien servir, va decidir de destruir-les en secret enlloc de fer una exhibició de força i poder, com ja havia fet tantes vegades amb la seva assemblea, les banderes, o la visita al col·legi. Cada cop Boix començava a comprendre millor la psicologia de Cobejà. Amb les pedres que explicaven la història del poble, va decidir passar-les a paper i emmagatzemar-ho tot, perquè veia anacrònic tenir registres històrics a una pedra treta de qui sap on. Finalment va convertir aquell lloc de cult en tota una caserna pròpiament dita, aprofitant l'espai exterior pels vehicles, les amples sales de l'interior per desar armes i municions i respecte al menjar que rebia per la ruta dels metges, el guardava a un pati interior que havia quedat en desús i tenia un manteniment molt precari però que era l'única sala amb pany per evitar que els seus propis soldats robassin els queviures, entre els quals es trobava tota la reserva de vi i cigarrets, objectes molt valuosos al front de guerra.

En baixar del camió a en Jaume li varen informar que havia de cercar el seu instructor, que es trobava a una taula de reclutament i des d'allà li enviarien a un cos d'entrenament, anomenats aleshores columnes. Quan el jove va entrar, tenia encara molta por i hauria fet qualsevol cosa per que li diguessin que tot allò era una broma del coronel per disciplinar-lo, i que ja podia tornar a casa, tanmateix això no va passar.

Igualment li va estranyar com era la caserna, no tenia res a veure amb les seves expectatives. Cap dels soldats que es trobaven allà no tenien l'uniforme militar sencer, només un pantaló o una samarreta, alguns només duien el casc i la resta era roba normal de pagès. El seu instructor, que efectivament estava a una taula de reclutament escrivint i llegint documents, no estava molt millor vestit ni tenia un uniforme més complet que els soldats més baixos, volia demanar però aquell no era el moment. Una altra cosa que li va cridar l'atenció va ser l'edat dels combatents, no eren gairebé més grans que ell, només tindrien un any o fins i tot uns mesos més que ell i era un fet que els habitants del poble no coneixien per la falta d'interès general per la guerra i pel que feia el coronel. Tothom havia assolit que el conflicte el guanyarien els republicans i que tenia poc a veure amb ells, també va ajudar la gran creuada propagandística que sense complexos el coronel havia desplegat per tot el poble i que deixava clar que els soldats de la República eren alts, forts, ben entrenats i que mai no passaven ni pena ni gana.

— Nom? — va demanar-li l'instructor a en Jaume quan es va acostar a la taula.

en Jaume va callar, es trobava atordit i poruc

— El teu nom, nen, ets sord?

— en Jaume Borràs Varxí.

— Ah sí, ets molt famós per aquí, no d'una bona forma, nen.

Aleshores li va donar un paper i li va indicar que el seu grup arribaria en breu, estaven fent un exercici patriòtic, que era la forma de dir que estaven fent una desfilada pel poble amb totes les parts de l'uniforme, que després retornaven per tornar a dur només una peça o dues, i també portaven la bandera vermella més gran que havien trobat a la caserna.