De les pedres fem pa

Capitol 8

Capítol 8

Mentre la notícia s'estenia boca per boca a cada habitant del poble, sense cap explicació aparent una olor a fum i a cendres va envair-ho tot, cada carrer, cada casa i cada cantó es varen impregnar i amollaven aquell olor constantment. Cada cop que un nou soldat sortia del poble la primera cosa que feia era agrair haver-se allunyat de l'olor a cremat. Es pensava que venia d'un bosc que hauria cremat, però tots els boscos propers estaven intactes, per assegurar-se fins i tot es varen enviar patrulles en totes direccions i per les ànsies de lliurar-se de l'olor moltíssima gent s'hi va unir, col·loquialment se'ls va dir cercafocs i la seva història va ser curta, perquè després de setmanes cercant el foc mai no varen trobar res sospitós i es varen dissoldre fins que el terme cercafoc va esdevenir només un sinònim de distret o de fracàs. Era tan intens que la gent en pocs dies es va desesperar i es posaven mascaretes on ficaven flors o directament les banyaven en perfum, perquè les mascaretes amb el temps també desprenien olor a cremat, adès però, es varen adonar que no era prou i l'olor continuava allà, encara que es dissimulava una mica. Molts varen provar amb tancar totes les finestres i portes de les seves casas i netejar durant hores amb tots els productes químics que estiguessin disponibles, però això tampoc no va funcionar, el terra, les parets, el llit i literalment tot el que havia a casa desprenia aquella olor malmès.

Va ser amb aquella pesta recorrent els carrers que la baralla propagandística entre el coronel Boix i dona Agatha per aconseguir l'alcaldia va tenir lloc, prest gran part de la propaganda revolucionària va ser substituida per cartells clamant per la candidatura de dona Agatha, tanmateix la major part de la campanya d'una de les dones més importants de la comarca va ser sobretot clandestina degut a la censura imposada pel coronel. Els futurs votants no varen poder llegir cap entrevista de dona Agatha ni conèixer les seves propostes o escoltar-la a la ràdio, aquells eren privilegis que només gaudia el coronel Boix, tot i que sí que dona Agatha feia meetings sovint a la Plaça Alegria, no tenia els permisos però cap autoritat mai no va osar llevar-la d'allà davant tanta gent. Quant als seus camps, va donar vacances i pagues extra a milers dels seus treballadors de tota la comarca, i va prometre fer-ho cada hivern si sortia guanyadora.

Segons avançava la campanya la pudor de cremat es feia més forta, ja no era suficient amb flors i perfums i la gent es marejava sovint, si es feia massa esforç físic aquest mareig era capaç de cubar qualsevol persona, corrien rumors de com solucionar aquella pesta com ara ficar el nas dins la neu per dormir-lo o respirar només per la boca, però això només provocava hipotèrmia a la cara i en algun moment la gent s'oblidava de respirar per la boca i tornava a ensumar l'olor. N'Emma llegia atentament cada cosa que passava al diari i també patia la pudor però com que passava dormida tant de temps degut a la malaltia ho va poder dur molt millor que la resta, son pare continuava amb la vida regular i atès que la seva filla es trobava una mica més estable ara es podia permetre obrir la llibreria un parell de dies a la setmana, fins i tot va aconseguir més diners dels esperats un cop la gent pensava que inevitablement dona Agatha guanyaria les eleccions i prest podrien tornar a tenir a casa llibres "poc revolucionaris", així que ja començaven a adquirir-ne. Na Júlia per la seva part va deixar de fer només articles d'opinió, el Ressò Feminista havia esdevingut un diari de referència i unes de les poques organitzacions de dones que hi quedaven, així que necessitaven qualque cosa més que donar opinions per mantenir el seu prestigi i els seus nous lectors, varen crear una branca de periodisme i cercaven a les escriptores que més havien publicat per sortir al carrer i donar notícies locals, poc importava la preparació. El nom de na Júlia va sortir tot de seguida. Tanmateix ella no podia deixar de treballar a casa amb la seva filla malalta, així que el seu marit s'hauria de fer-ne càrrec. En comentar-ho amb ell, honestament no ho volia, sabia que si continuava per aquell camí la seva dona mai més no seria a casa i detestava aquella idea de fracassar i convertir-se en una càrrega, també suposaria un cop per a la llibreria, que segurament només podria obrir intermitentment com ho feia ara per a permetre a la seva dona treballar fora, tanmateix no era cap ximple, sabia que la llibreria no donaria suficient per tot tres, no mentre només pogués vendre llibres aprovats pel coronel Boix i les cremes de llibres siguessin essent una amenaça, per tant va haver de raonar i acceptar el fet que na Júlia hauria de suportar l'economia familiar.