Les germanes (Català)

Pròleg

(3135 paraules. Els altres capítoles estaràn dividits en parts).

-Barcelona és un caos -Diu un dels homes que estan debatent en el programa de la televisió -Les drogues cada cop es mouen més ràpidament per la ciutat i la policia sembla que no estigui fent res al respecte. Estem a 2035 i no s'ha fet res perquè la situació canviï – és que el govern no té pensat fer res per canviar la situació? -tot de veus es comencen a sentir alhora i Carolina, que fins fa un moment estava immersa en el debat, de cop perd l'interès.

És dilluns. Seria un inici de setmana igual als anteriors si no fos perquè avui no està de servei. El seu cap feia temps que li devia unes vacances i fa unes setmanes li va exigir aquest dia per poder descansar. I tenint en compte el que està fent ara, no sap si preferiria estar treballant.

Carolina fixa la mirada en la seva tassa de cafè. És buida, i irònicament és com se sent ara mateix. En realitat fa setmanes que aquesta sensació la pertorba, però ha intentat mantenir-se ocupada per tal de no pensar més del compte. Ara, però, asseguda en un bar amb una tassa buida al davant, no té altra cosa a fer que pensar. Se sent perduda. I és que considera que la seva feina no serveix de res. És policia sí, deté a gent malparida que acaba a la garjola i on es passaran molt de temps. Però no pot evitar que la major part dels condemnats siguin alliberats molt abans del que els pertocava. Això sempre l'ha desanimat i porta des que s'ha aixecat donant-hi voltes al respecte. Val la pena la seva feina? Per què detenir a traficants si al cap de dos dies estaran al carrer? De què serveix esforçar-se tant?

Carolina va aconseguir accedir al cos dels mossos d'esquadra en el 2025. Llavors era una noia amb il·lusions. Deu anys més tard, però, veu com res del que ha fet al llarg dels anys ha reduït la força de les màfies. Ella sap que si deixés la feina ningú de la seva família li retrauria res. Els seus pares simplement li dirien que els «paios» no la mereixen, i el seu marit li faria costat prengués la decisió que prengués. En Jaume sempre l'ha recolzat. Havia estat amb ella en els moments que ella havia cregut que havia triomfat i havia estat un confort en les ocasions que se'ls escapava un delinqüent de les mans. Cosa que cada cop era més freqüent. Té una família meravellosa. Un espòs i dues filles que són l'alegria de la seva vida. Però també li agradaria que la seva feina realment servís per a alguna cosa.

Carol nota com el volum de la televisió augmenta. Gira el cap en la seva direcció i no pot evitar fer una ganyota. Li agrada aquest bar perquè acostuma a ser un lloc tranquil. És la seva zona segura quan, en moments com aquest, se sent perduda.

Qui ha apujat el volum és una noia jove, rossa. Aquesta en creure que el volum és l'adequat, torna a la seva taula. Està amb un grup d'amics que no fa ni cinc minuts que han entrat. Pel que pot veure, tots estan atents a la televisió. Carol, encuriosida, escolta el que l'aparell té per anunciar.

-Com els comentàvem, Júlia Ledesma, la cantant i actriu del moment ha estat trobada al costat de la Sagrada Família. Pel que les autoritats poden comentar, ha patit una sobredosi. Sembla que ara per ara es troba fora de perill. S'haurà de veure com afectarà això a la seva reputació. El que està clar, és que ha estat a punt d'entrar al club dels 27.

Carol se'n fa creus. Era això el que aquesta noia tenia tantes ganes d'escoltar? Ni que fos una novetat que a estrelles del cinema els passi això... De cop, però, la veu de la noia de cabells rossos xoca amb la de la televisió, i la Carol no pot evitar escoltar-la.

-Si és que s'ho ha ben guanyat. Es veu que tractava malament als seus fans.

-És simplement una altra pobra noia que no ha sabut gestionar la fama -intervé un noi del seu grup que té la veu ronca. -però bé, això entra dins de la feina d'un famós.