Un pet a classe - Reflexió pedagògica

Entro a l'aula vestit amb el mateix xandall que portava el dijous anterior, amb ganes de retrobar-me amb els infants. Alguns m'abracen il·lusionats i formen un escàndol (com si ahir no hagués vingut); d'altres, però, s'asseuen tranquil·lament a les seves cadires tot atenent amb atenció a tots els meus moviments. 

Després d'intents de petons i xocs de mà infructuosos, ara sí, m'assec a la taula que se situa al costat de la pissarra, espai central on succeeix l'acció del docent. Observo fixament a alguns dels alumnes i els somric. Em retornen el somriure: joia a classe. 

Així doncs, començo a parlar. No introdueixo cap tema (encara), sinó que intento guanyar-me, com és habitual, la confiança i, sobretot, el silenci inicial dels infants. Ja disposaran de temps i espai per xerrar, penso...

Ara, els pregunto: sobre la seva setmana, sobre possibles conflictes que hagin succeït i vulguin explicar, sobre experiències pròpies que se senten amb cor de contar als seus companys... i així passen els minuts. No tinc pressa, anem avençats i fer grup és sempre una estratègia positiva per afavorir l'aprenentatge en moments posteriors: i si en un futur vull fomentar la cooperació a classe? Com no tots els estudiants es coneixen entre ells, m'agrada que parlin, escoltar la seva veu i que es facin presents. Tot i això, em fixo en les singularitats i, de la mateixa manera que existeixen persones extravertides, també hi ha alumnes tímids a classe: gent que no vol parlar perquè els seus pensaments de llops són fets passar per ovelletes en el moment d'expressar-se (encara que, per a mi, no sigui gaire important).

Una vegada ja m'he decidit a intervenir per concloure amb la ronda de vivències i situacions per les quals els vailets han remuntat al llarg de la setmana, una mà s'alça.

Em sorprèn.

I em sorprèn perquè la mà que s'aixeca és la d'una alumna que, usualment, no parla. I no, no parla en veu alta ni tampoc amb mi, habitualment. I no, no se li veu amb cap mena de problema social, perquè forma part d'una colla d'amigues que es reuneixen a l'hora del pati per jugar a la xarranca i cantar cançons. Però amb mi? Mai. I a classe? ,ella? Mai.

Li cedeixo el torn, és clar. I, encara que sembli un relat de superació, no explica cap història meravellosa ni odissea homèrica: és una nena, s'expressa com una nena, pronuncia com una nena... però, és clar, té aquell encant que les nenes (i, els infants, en general) posseeixen en el moment d'exposar experiències. És, potser, el factor MOTIVACIÓ el que fa que la resta d'estudiants (i jo, jo també) s'enganxin a la història com un avi s'apropa a la ràdio per escoltar millor. És la manera com s'insereix dins de la narrativa que formula: els nens poden arribar a semblar actors segons com ens els mirrem.

Enmig de la història, una pausa.

I, en la pausa... L'ESCLAT.

L'estrident so d'un pet fugaç que ara s'escampa per l'aire i es camufla amb el vent que arrossega la finestra cap a l'exterior d'una escola normal (com d'altres escoles). L'esclat de rialles i burles de part dels seus companys, que, com a nens que són, no poden evitar riure davant una acció que, encara ser quotidiana, no és comuna. 

I ni la combinació del carmí més enrojolat amb l'amarantí més rubicund haurien pogut igualar la cara que fa la nena en aquesta situació: sembla que es posi de genolls i supliqui a la terra que, si us plau, obri una escletxa prou profunda perquè pugui caber.

(...)

Però jo quasi em poso a plorar: un miracle impedeix que una llàgrima surti dels meus ulls i vessi a les meves galtes, que somriuen felices. 

Què passa amb mi? Estic tocat de l'ala?

No.

Fa poc temps que he començat el curs. La majoria d'estudiants em coneixen, em saluden, m'escridassen al passadís i, en alguns casos, sembla com si jo fos un símbol de felicitat amb el qual obtenen prou energia per agafar embranzida i saltar cap als meus braços (tot esperant, confiats, que jo els reculli).

Però, en concret, aquesta nena no és així. Com a docent, hom ha d'adonar-se del context en què se situa i la manera com actua davant diferents situacions i, prudent, jo li anava preguntant, cada dia, sobre el seu esmorzar, el seu programa preferit de dibuixos animats o sobre les seves activitats extraescolars. Les seves respostes eren infreqüents i, això no obstant, un esbós de gestualitat mínim em conduïa a pensar que, dia rere dia, estava aconseguint que la nena s'omplís de la confiança suficient per sentir-se segura a l'aula. Tan segura com per explicar una història en veu alta i, sobretot... tan segura com per fer un pet.

I em sento content: una flatulència inesperada ha sorgit com una llavor que brota entre terra infèrtil. En concordança amb una acció que es veu com a hilarant des de la infantesa fins a la senectut, tots riuen, però jo aprecio la candidesa amb què una estudiant que abans no parlava se sent còmoda entre taules, cadires, llibres, amics i amb mi. Sembla ridícul això de comparar una ventositat amb un cometa que ha caigut des de l'espai exterior i conté un diamant preciós... és el mateix cas que l'estudiant que et diu "papa" en un moment concret: s'ha sentit prou satisfet per batejar-te amb un apel·latiu afectuós que només utilitza a casa seva... com la comoditat que precedeix un pet.

El docent presenta una doble labor: l'ensenyament i el tacte pedagògic i, amb respecte la darrera accepció, res més apreciat que saber que TU ETS SEGURETAT; res més valuós que entendre que HAS CREAT CONFIANÇA.