Eleanor Rigby

Capítol 1

- Es troba bé, senyor?

- Sí, gràcies.

En aixecar el cap, un xiulet dins el cervell em va ensordir, i la llum es va eixugar en els meus ulls fins quedar-me cec. Em vaig quedar quiet, amb els ulls ben oberts. No, si us plau, no em volia quedar cec, jo. No és just, no és just, jo no. Mica en mica, el soroll agudíssim que em torturava va anar minvant. Al cap de poc jo no sentia res. Negre. Silenci. Completament alienat, vaig plantejar-me la mort. Però abans vaig perdre l'únic que em quedava: la consciència.

On sóc? Els ulls em ballaven buscant la resposta. Quan es van esvair les pampallugues se'm va presentar un apartament lluminós. Un finestral amb les cortines corregudes que tenia davant dels ulls va mostrar-me un tros de la ciutat que abans havia vist des de l'avió, Hamburg. No recordava haver entrat en l'apartament, més aviat no recordava res després de la pregunta que m'havia fet la hostessa de l'avió, bastant bufona per cert. Vaig decidir ignorar aquesta informació pel moment, no faria res més que molestar el poc raonament que tenia operatiu. Estrany, mai parlava d'aquesta manera jo... no creia que ara fos moment per a començar.

Sobre la tauleta de nit, el despertador em marcava les 6:30 a.m. Molt d'hora per haver fet un viatge que m'hauria de donar jet lag. Em vaig aixecar, anotant que encara anava vestit del dia anterior, la camisa arrugada i els pantalons arromangats. Anant cap a l'armari vaig veure què era allò que m'havia estat preocupant per alguna raó des de que havia recuperat la consciència. Sobre la taula del menjador (que es veia bastant bé des del meu llit) hi havia un bol de més, apart del de fruita que sempre tenia allí. M'hi vaig apropar, amb molta curiositat, i vaig veure que era un puré de verdures, amb un missatge escrit amb nata a sobre, es veia bastant clar, el blanc sobre el verd. Menja'm posava en majúscules. Em va recordar les ampolletes i les galetes tant típiques d'Alícia en el país de les Meravelles. I pel simple record vaig empassar-me el bol d'una revolada, sense pensar-m'ho dues vegades. Tot indicava que l'havia preparat jo la nit anterior i ara no me'n recordava. Igual que la roba. Igual que el pis.

El matí va passar amb certa rapidesa, no havia d'anar a treballar fins d'aquí uns dies, ja que em deixaven temps per aclimatar-me altre cop a la vida d'Hamburg. Per aquest motiu el meu matí no va ser gaire diferent a aquell que podia tenir una mestressa de casa. Dutxar-se, vestir-se, mirar què hi faltava a la casa, tant alimentari com no, sortir de compres i tornar a casa. Després em vaig fer el dinar i el menjar per a tota la setmana que tenia pel davant, era car dinar fora cada dia, encara que fos feiner. Faria carmanyola.

Així doncs va arribar el primer dia de feina a la fàbrica de cotxes. M'havien recol·locat des del Japó, aparentment necessitaven més gent a la nova sucursal i jo no tenia res que em fes quedar-me allí.

Em vaig presentar a les 9 del matí a l'adreça que m'havien dit. Vaig entrar i Déu meu no heu vist mai una recepció de fàbrica tant maca i tant moderna. Moderna, però aquell modern que no era fred ni distant, sinó que d'alguna manera et feia sentir en un lloc de treball i de concentració. Vaig anar directament a la cabina de recepció, on un home japonès estava escoltant per un aparell antiquat la cançó dels Beatles Hey Jude. Una de les meves preferides del grup en concret, però que em recordava el moment aquell de por que havia passat a l'avió. Vaig decidir ignorar el sentiment que tenia al clatell de que tenien alguna relació. Com si res d'això hagués passat pel meu cap vaig demanar si m'esperava algú, que venia del Japó per la recol·locació que havien fet de personal i que segurament em tenia apuntat a algun lloc. El senyor, en un to bastant estrany em va respondre que efectivament, m'estaven esperant però que malauradament no hi havia presentació. Hauria de començar a treballar d'immediat.

Així doncs, suposo que des d'allí vaig començar a treballar, perquè només recordava entrar en una sala on hi havia un munt de plànols i de parts soltes de cotxe que podia reconèixer molt fàcilment com els de l'empresa. A partir d'allí tot en blanc, o més aviat negre, perquè quan ho intentava recordar només m'apareixien ombres distants d'alguna idea que m'havia passat pel cap en algun moment del dia. Amés era estrany. No m'havia menjat la carmanyola que m'havia emportat el dia anterior. Però sabia que no era una cosa estranya, de tant en tant em passava. Treballava sense recordar-ho. M'havia passat varies vegades al Japó, i havia anat al metge de l'empresa i em va dir que era un problema que patia algunes persones que se sentien molt a gust amb la seva feina. Això em va fer passar qualsevol preocupació que hagués tingut, i amés sí que m'hi trobava molt còmode a la meva feina.

Passaren els dies, i jo treballava amb gust, amb les ombres dels records, sense dinar, però content, em sentia necessari i volgut, una cosa que feia temps que buscava. M'estava fent amic del senyor de recepció; cada dia em cridava i em saludava, em preguntava com anava i si necessitava alguna cosa. Jo sempre li responia el mateix, i li preguntava si a ell li havia passat alguna cosa, i així omplíem una conversa de 5 minuts cada matí. Sempre sonava la cançó de Hey Jude de fons, però no la comentàvem mai, era una cosa que s'havia tornat rutina. Apart d'això no passava gaire més a la meva vida, parlava amb gent del barri, tenia una companya de planta molt amable que feia uns dies m'havia invitat a sopar i ens ho havíem passat bé. Però no passava res d'interessant ni que valgués la pena de remarcar. I jo estava content amb aquesta vida, un més en una gentada, un extra sense importància. La única cosa que de tant en tant em molestava era que sempre que sortia dels meus "episodis de treball" (per dir-ne d'alguna manera) sempre tenia al nas una olor molt forta a licor. Un licor fort que em cremava el nas quan tornava a la realitat del món, que no em podia treure fins que no havia arribat a casa, m'havia posat sota la dutxa i m'havia ensabonat tot. Llavors notava l'olor del meu xampú, que no era molt forta i deixava que aquella olor afable em deixés el cos relaxat, i fes que tots els problemes que tenia al cap s'esvaïssin. Però últimament l'olor em preocupava més del que ho hauria de fer, i em donava la mateixa sensació al clatell que m'havia donat la primera vegada que havia sentit la cançó de Hey Jude a la cabina de recepció.