Eleanor Rigby

Capítol 3

A les vuit del matí de l'endemà em vaig despertar al soroll d'algú que es movia pel pis.

Jo havia oblidat tot el que havia passat ahir, fins pocs moments després que la lucidesa va acabar de filtrar-se per tots els racons de la meva ment. La noia, devia ser desperta i rondant pel pis, en busca d'alguna resposta a totes les preguntes que li devien haver sorgit en el, suposadament, poc temps que portava desperta. Vaig deixar-me caure del llit, amb poc esma per a fer res, i mig arrossegant-me pel terra vaig obrir la porta que dividia el menjador de la meva habitació. Normalment no la posava, era corredissa, i pesava bastant a part de ser innecessària si només estava jo al pis, però la nit anterior semblava com si m'hagués semblat bona idea tancar-la. Amb penes i treballs la vaig obrir des de la meva posició al terra i em vaig trobar el meu pis, normalment ordenat i net, fet un daltabaix. 

Tot estava capgirat, els llibres pel terra, la taula i el sofà girats, la nevera oberta de bat a bat sense res en el seu interior, aparentment tot havia desaparegut, i una figura encara vestida de negre buscava de cuclilles algun tipus de beguda en el prestatge més amagat de tot l'apartament, que era on guardava el licor, per a ocasions especials. Encara no n'havia celebrat res, i per tant totes les ampolles que havia comprat al arribar devien estar sense estrenar, excepte que aprop de la porta ja hi havia una ampolla de whisky Talisker, una de les meves grans adquisicions, mig buida. Era una de les que recordava més bé, ja que era de les ampolles que més il·lusió em feia encetar. Tenia bon gust això ho hauria d'acceptar perquè no s'havia conformat amb el vodka varat que tenia davant de tot, i havia fet l'esforç de buscar una ampolla més agradable per a ella. Però el que no entenia era la seva poca preocupació, apart del seu problema amb l'alcohol. 

Sé que eren les vuit del matí i que era molt estrany que ja hagués aconseguit polir-se mitja ampolla ella sola, però amb la ment mig atordida només em semblava peculiar el fet que es sentís tant a gust a casa meva, buscant entre els calaixos com si res, i movent els mobles com qui vol redecorar però mai acaba de fer-ho del tot. Vaig quedar estabornit, uns minuts mirant-la, amb la seva capacitat de mantenir l'equilibri tot i l'alcohol que ja devia tenir corrent per les venes, i mirava la seva figura com un enamorat mira un cel clar. Els instants després d'això eren bastant borrosos, i crec que ella tampoc ho va recordar mai, però si que encara puc fer reviure en el meu cap, la imatge del vestit negre al terra, el seu cos despullat davant meu i la tovallola amb la que la intentava tapar. Sempre he suposat que sense adonar-me'n la vaig dutxar, la vaig mig revifar i vaig aconseguir vestir-la amb una de les meves samarretes antigues perquè entres al llit i s'adormís. Per alguna raó vaig descuidar la gran part d'aquell matí.

El cas és que, vam despertar tot dos, l'un al costat de l'altre, en una abraçada molt íntima, unes hores després. Amb l'espant de veure'ns la cara tant aprop ens vam separar i tots dos vam caure en el fet que estàvem sota la manta en el llit de matrimoni. Una posició sospitosa per a dues persones que no recorden gran part del que havia passat.

 En un pacte secret entre ella i jo vam decidir que no hi havia res a l'habitació que indiqués activitats més mogudes que la de dormir, i que amb la roba que portàvem tots dos, només havíem compartit llit i companyia. Un mal de cap era d'esperar per part seva, però la migranya monumental que tenia donava peu a sospites de que no havia sigut ahir a la nit quan havia començat a beure. Per aquesta raó em vaig quedar el dia sencer a casa, amb ella, cuidant-la i vigilant-la, i fent cura que no hi hagués res que li faltés ni que la molestés. Entre estones de mals de cap, en que les aspirines funcionaven, m'explicava coses de la seva vida. La majoria records sense cap tipus de connexió entre si, però així és com vaig aprendre el seu nom: Emmalyn Fischer. El repetia de tant en tant, i en moments que semblava perdre l'enteniment, m'assegurava que ella es deia així, que ella era la Emmalyn Fischer, i que no en fes cas del que em diguessin els altres. Com si algú hagués de negar la seva pròpia identitat. 

Després de les primeres hores, el mal de cap anava mimbant, i d'aquesta manera aconseguia dormir més hores. Per aquesta raó, cap a les vuit del vespre es va aixecar del llit on portava tot el dia, em va saludar, i es va presentar. Em va dir que tenia mal de cap, però res comparat amb el que havia tingut abans, també em va agrair que la hagués cuidat i que li hagués deixat passar la nit i gran part del dia a casa meva, i que no la hagués deixada a fora al carrer. Em va prometre que no tenia cap intenció de robar-me i que la beguda havia sigut una manera d'escapar d'una realitat que no estava preparada per a afrontar. Jo no li vaig preguntar gaire més. Ni d'on venia, ni on vivia, ni quina edat tenia, ni si tenia família que la pogués ajudar. Simplement em vaig assegurar que es trobés bé i vaig anar directament al gra. No la havia pujada a casa meva des del carrer, sinó que havia aparescut, completament borratxa, a l'edifici on treballava, i d'alguna manera m'havia atret l'atenció. No li vaig comentar que la manera en que m'havia atret l'atenció era l'espant que m'havia endut al despertar-me abans del meu episodi, aparentment per culpa seva. Li vaig preguntar com havia entrat en aquell estat a l'edifici, on se suposa que si no hi treballes o no hi ets convidat com a client no s'hi hauria de poder entrar, privacitat, drets d'autor, dissenys nous i competència de marques i tot allò. Li vaig preguntar que com sabia quins eren els passadissos menys freqüentats per guàrdies, i com sabia tanta informació de dintre de l'empresa. El que em feia més por en aquell moment era que em digués que era una ex-treballadora, i que havia entrat a l'edifici per a vandalitzar-lo per el que ella trobava un despatxament inadequat. Per sort, em va contestar, i més endavant vaig saber que no mentia, que havia anat a buscar records del seu pare, que quan ella era petita treballava com a vigilant, i que per aquesta raó sabia com colar-se a l'edifici sense ser detectada i sabia les rutes dels vigilants. Amb això alleugerint-me el cor, vaig dir-li que si volia que l'ajudés a contactar amb ningú o tornar a casa d'alguna manera, diners, telèfon, e-mail... tot en el que podia pensar en aquell moment, i que si sentia molt malament ja m'ho tornaria algun dia, que li donaria les meves dades de contacte per si algun dia m'ho volia agrair tot o per si jo tenia algun favor que demanar d'ella. Em va dir que no calia res. Però que si que volia una cosa. Em va explicar, amb la mirada llunyana, com si parlar-ne li provoqués dolor, que des de que havia tornat a Hamburg, després de varis anys treballant a l'estranger, s'havia trobat sense família i sense amics. Sense companyia. Em va demanar, llàgrimes als ulls, que si no em faria res, establir alguna mena de relació amb ella. Fos de coneguts, d'amics, de germans, cosins, enamorats, amics amb beneficis i més coses que ara no recordo. Que només em demanava algú amb qui compartir una part de la seva vida que havia quedat buida de sobte, per circunstàncies que "m'explicaria més endavant segons la relació que tinguéssim". Vaig decidir ser amic d'ella. Jo tampoc tenia amics, la feina m'ocupava massa temps per a socialitzar-me i formar cap tipus de relació amb ningú. Per tant a mi també m'alegraria aquesta amistat beneficiosa.

Així és com ens vam conèixer.