Eleanor Rigby

Capítol 2

Feia uns tres mesos que havia arribat a Alemanya i m'havia acostumat a la feina. Va ser llavors, si no ho recordo malament, que va passar la primera cosa que em va interessar de veritat des de feia molt temps.

Era un dia com qualsevol altre, jo havia entrat a la feina com sempre i havia entrat en l'estat que ja era normal per a mi, i suposo que van passar les hores com sempre, però en van passar menys de les que passaven normalment. La mateixa olor de licor em va despertar del trastorn, però aquest cop vaig veure qui n'era el culpable. Una noia, d'uns 22 anys, anava de puntetes per l'edifici, amb peu lleuger i com si estigués marejada, anava fent ziga-zagues. Era estrany, veure l'edifici en aquesta hora però en un segon m'hi vaig acostumar i vaig decidir que era més important esbrinar què hi feia aquella noia allí. Segur que no era una empleada perquè encara que la gran majoria del temps el passés en aquell tipus de trastorn, havia conegut a més gent de l'edifici, i hi havia parlat i tots ja em sonaven de cara com a mínim. Ella no em sonava de res. Així que vaig marxar de l'estudi on era, i vaig sortir al passadís on la noia continuava el seu camí cap avall. La olor efectivament provenia d'ella, i es podia sentir a bastants metres. Ara veia que no hi havia ningú més a l'edifici, una cosa que sempre passava, per tant devia haver sortit del trastorn poc abans de la hora normal, encara hi havia llum darrera les finestres. Normalment era fosc.

Em vaig anar apropant a la noia i em vaig anar fixant cada cop més en ella. Clarament no hi pertanyia aquí. Portava un vestit negre, mitges negres, un barret negre, i les sabates també del mateix color. l'únic color que vaig poder distingir sobre la seva persona va ser l'ampolla de líquid clar que portava en una mà. L'ampolla ja estava més buida que plena i era clarament el que causava l'olor. Vaig donar unes quantes passes més exagerades i vaig quedar-me al seu costat, just a temps per agafar-la quan queia, acabava de perdre l'equilibri del tot. La vaig agafar, pesava més del que m'esperava i tots dos vam caure al terra, per sort jo amortiguant el cop per a ella des de sota. Tant bon punt m'havia incorporat, la noia em mirava fixament, i amb aquella mirada, de color verd intens, em va travessar, i vaig saber que no la podria deixar estar. Això no era nacessàriament bo. Jo li anava mirant els detalls de la cara, els llavis, els ulls, el nas, les celles, i així anava fent, cada cop fixant-me més en els detalls més petits. El granet que li havia sortit al costat del nas, aquella piga a la parpella de baix, els talls que tenia als llavis, del fred i d'haver-se'ls mossegat, un vici que semblava molt seu. Ella en canvi no deixava caure la seva mirada dels meus ulls, i arribat un cert punt en aquell intercanvi de mirades em va començar a intimidar.

Algú que ho estigués mirant des de fora hagués pensat que estàvem tenint un moment molt íntim, però això hagués sigut algú altre. Nosaltres clarament estàvem intentant esbrinar si la persona que teníem davant era de fiar o no. Jo encara que m'hipnotitzaven els seus ulls no sabia si era bona persona o no, i ella clarament estava tenint problemes semblants, amés de la seva intoxicació. La mirada m'estava intimidant massa i vaig decidir donar-me per vençut primer, baixant la mirada al terra i intentant incorporar-me i posar-me dret, per poder-me presentar amb una mica de dignitat com a mínim. Clarament no seria així. Tant bon punt vaig abaixar la mirada la noia es va aixecar d'una revolada, molt bruscament, que no li va anar gaire bé, i va començar a donar voltes sobre si mateixa. Clarament l'ampolla que tenia a les mans no era l'única que s'havia pres. Mentre ella intentava tornar a la normalitat, ignorant les voltes que li devia fer el cap jo em vaig dedicar a veure si hi havia algú per al voltant que pogués ajudar, o almenys pogués dir-me alguna cosa sobre ella o qui l'havia deixat entrar. Només vaig veure el senyor de recepció, que per alguna raó semblava nerviós de veurens en el passadís. Vaig suposar que era perquè la noia encara no havia recuperat l'equilibri i xocava una mica amb els passadissos impol·luts de l'edifici. Al cap d'uns segons d'observar-nos va fer mitja volta i va tornar per on havia vingut, abans de que jo pugues dir res. Cridar no hagués ajudat en absolut, més aviat amb la noia era millor que no cridés ni fes gaires sorolls forts que la poguessin molestar o donar mal de caps. En aquell moment em vaig girar i va semblar que la noia havia decidit que era el millor moment per perdre el coneixement per culpa de la beguda. I amb penes i treballs vaig decidir portar-la a casa seva. La vaig mig arrossegar mig portar cap a la sortida de l'edifici. D'allí vaig agafar un taxi,un cop a dins la vaig intentar despertar, per demanar-li on l'havia de portar. Però ella es negava en rotund a fer res que em pogués ajudar en aquell moment. Per aquesta raó,i cap altre, vaig decidir portar-la a casa meva. D'aquesta manera almenys tindria un lloc més adequat per a descansar que la fàbrica. Li deixaria el sofà i si es despertava només faria falta una petita explicació de com havia arribat allí i. Així com a mínim podria descansar fins que es despertés i llavors només seria necessari explicar-li què havia passat i poder ella li diria que feia a la fàbrica i que l'havia fet beure tant. D'aquesta manera ens vam trobar els dos, un inconscient i l'altre que li faltava l'aire, al meu apartament. Per sort hi havia ascensor fins al desè pis i només n'havien hagut de pujar quatre a peu i per tant encara la va poder arrossegar fins el sofà on la va deixar caure, amb cura que no es donés cap cop, i després traient-li les sabates de taló dels peus, segurament adolorits a hores d'ara. Vaig anar a buscar una de les seves mantes preferides, pensant que seria millor que almenys la cuidés, per si de cas d'aquella topada en sortia una amistat. Després d'haver-la tapat i assegurat de que estava tant còmode com era possible en aquell sofà em vaig retirar jo a la meva habitació, on em vaig canviar i em vaig tirar amb poques parsimònies al llit. A partir d'aquell moment només recordo el sospir d'alleujament que vaig fer, i em vaig endinsar en un son d'aquells tan profunds que no somies en res, sembla que perdis el coneixement.