Els seus ulls no expressaven res. Res, el que es creia ser ella. Res, per ningú. I és que era veritat, era invisible per tothom. De petita ella creia que ser invisible seria divertit. Ara creia que no hi havia res més pitjor. Ningú l'esperava, ningú l'ajudava a fer res
Un dia, va fer un treball. Va ser el millor de tots. Però ningú es va immutar. Tots tenien la mirada fixa a la pantalla. I va passar pel davant, va cridar-los però ningú la mirava. I ella, amb els ulls encetats de llàgrimes va còrrer cap a la finestra... d'on no va tornar a saltar mai més.
