30 de gener.
Malament escric
amb pressió al cap i al cor,
marejada per les onades
que mouen un vaixell
amb canvi de rumb.
Repentí i sobtat,
tant que espanta,
tant que bull, vaixell,
cervell...
Per què? Per què jo?
Per què jo mariner i
per què no capità?
Em creia forta
Tu movies les veles
ens guiava la brisa
ara hi ha tempesta
i tens el timó
i em frustro.
M'enfado.
Perquè has canviat de direcció
i no em dius cap a on.
Quin mal de cap.
No hi ha cap senyal. Res.
Res, capità.
Sols escuma pel gir,
sols jo a bord
vomitant el meu cor
amb el cap ple
de la mateixa escuma
que tu fas entrar per bavor
amb els teus moviments
bruscs,
esgarrifants.
Nausees.
M'enfado més, perquè
t'he donat jo el timó.
I més encara, perquè
volia, perquè
no m'arrepenteixo.
Perquè, en veritat,
és mentida:
No m'enfado. No.
No amb tu. No avui.
No mentre segueixi
en el teu vaixell i tu
en el meu cervell.
