31 de gener... de 2018.
Ara que gairebé torna a ser febrer, miro enrere aquests poemes, que abracen tot un mes tan curt i fred com sol ser-ho aquest. M'assabento que foren dies tristos, que en la meva poesia amb prou feines es veu cap excepció d'aquest sentiment.
I m'adono que la boirina dels meus pensaments no s'acabà al febrer, seguiren frustrantment encallats mesos següents. I puc dir encallats perquè la perspectiva exterior d'un benestar real actual m'ho permet. I dic frustrant pel mateix.
Aquí acaba aquest poemari, no perquè desaparegués el meu malestar, sinó perquè allà va acabar el meu febrer, curt, però punyent, i després març va ser un mes totalment buit d'escriptura. Comparteixo aquí els pensaments d'aleshores perquè, tot i ennuvolats presenten la ineludible transparència que suposa escriure sobre una mateixa.
Amb gairebé 365 dies complets de perspectiva, entenc que només durant aquell mes necessitava escriure, que la reflexió real vindria després. I entenc també que aquest poemari no es podia dir de cap altra forma que Febrer.
