"Per sempre", dèiem.
Quines pretensions
les nostres, la de tots
els qui creuen poder eternitzar
essent d'essència finita.
I quines decepcions,
en veure escorre's
per entre les mans
aquella sensació inacabable.
De quan no érem més
que rostres infantils
que el vent acariciava.
Res més que joves
que jugaven diàriament
a ser transcendentals.
Què ràpid es fon la llum
d'allò que mai ha estat real.
Perquè els nostres per sempre
eren mentida.
I la nostra transcendència
també.
