Ring Ring

Ring Ring- capítol primus

Ring Ring

~ring ring ~ va sonar el telèfon del menjador ~ring ring~ la mama va anar a despenjar-lo:

-Hola? Ah bon dia senyora Debel·le a que es deu la seva trucada?- va dir molt alegre- Oh vaja- se li va apagar el to- entenc... si si oi tant que es pot quedar si es clar el temps que calgui, si passa res ja trucarem, si necessites que es quedi més només cal que truquis, si, pot venir. Adéu.

-Qui era?

-La senyora Debel·le la mare del Edu...

-Ah i que volia? com es que està així.. com trista?

-El Edu i el seu pare s'han barallat i la seva mare m'ha preguntat si es podria quedar a casa..- va dir anat baixant el to a mida que parlava.

-QUE!?- vaig dir jo alarmada

-Doncs això que es quedara a dormir...- va dir com qui passa per allà

-Quan de temps?- vaig dir més calmada

-De moment un mes... dormira a la habitació de convidats.

-Però mama tu te'n vas demà i no tornes en un mes...

-Ja ho se per això la seva mare vol que estigui amb tu sense pares per si això no rutlla i s'ha de independitzar i tal.

-I quan vindrà?

-D'aquí a uns trenta minuts- dit això vaig agafar les claus, la jaqueta i la motxilla de colors i vaig sortir per la porta com un llamp. Quan vaig ser al carrer començava a fer-se fosc i vaig anar a uns bancs que estaven per allà, no pas a sentar-me sinó a posar-me a caminar amunt i avall sobre el banc això, extranyament, m'ajuda a pensar, al final vaig decidir trucar a la Marina, una noia rossa tirant a blanc d'ulls mel i la meva millor amiga:

-Hola Lix, que passa?

- Ria no t'ho puc explicar per telefon quedem d'aquí trenta minuts a l'estació de Sant Cugat.

-Però si son les deu de la nit!!

-Per que et penses que et trucaria sinó fos importat?!

-Si també tens raó, okey fins d'aquí trenta minuts

Vaig enfilar per el carrer que en aquell moment em va semblar molt llarg em vaig imaginar que quan arribes em trobaria a la Ria enfadada i amb raó però quan vaig arribar no hi era. Merda. Vaig pujar sobre el banc i vaig seguir així cinc minuts més fins que es va posar al mig del banc i jo de poc que no em mato.

-Hola, Lix- va dir amb to amistós

-Hola, Ria- vaig dir en el mateix to

-Que coi es tant important? hi he estat pensant tot el viatge i ja saps que em treu de polleguera no saber les coses.

-molt bé...- vaig agafar tot l'aire que vaig trobar- l'Edu estarà vivint a casa durant un mes o més temps!

-Que? i no has matat la teva mare?

-Ria soc impulsiva però no una assassina.

-I quant vindrà?

-Doncs em sembla que porta allà ven bé tres quarts d'hora. Quan la meva mare m'ho ha explicat jo he marxat amb un cop de porta.

-LIX tu estàs com una cabra es la teva oportunitat de lligar-te l'Edu. Un mes a la mateixa casa sen-se-pa-res-ni-a-dults.

-Retira això ultim jo ja en tinc divuit, eh?

-Un moment ell va a la Universitat a Cerdanyola i també entra a les vuit com us ho fareu?

-No ho se però aprofitant que es divendres em puc quedar a dormir a casa teva?

-Si, però no et vull veure per casa en un mes, si?

-Okey.

Vam agafar l'ultim tren(a les onze de la nit) i vam baixar a la Floresta que es on vivia ella i jo a mitges, personalment crec que en els últims sis anys he passat tant temps a casa seva com ella, com que la meva mare sempre se'n anava de viatge de feina... La meva mare es una famosa directora de cinema quan jo vaig néixer ja no viatjava tant fins que vaig fer els dotze i llavors va ser quan vaig començar a quedar-me a dormir a casa la Marina o Ria a mi m'agrada més el segon.

Quan vam arribar vam intentar no fer gaire soroll com quan sortíem de festa amb les amigues i amics i no ens volíem topar amb la seva mare que tenia molt mal despertar fins que es posava a cuinar i se li passava.

La senyora Cour era una dona somrient mai estava de mal humor desprès del esmorzar, era rossa d'ulls blaus i la millor cuinera del mon sempre ho feia tot al punt, per la meva desgracia la Ria no havia heretat aquest do. El seu germà gran en Lander si feia uns pastissos per morir-se per no parlar dels macarrons, ell havia heretat els ulls de la seva mare i la resta del seu pare, tot al contrari de la Ria que havia enredat el físic de la seva mare i els ulls del seu pare que era un home fort i alt com un armari i segons la senyora Cour era l'home mes atractiu de la població (quan érem petites ens va ensenyar a la Ria i a mi a tirar amb arc, gracies a ell som les millors de tot espanya).

Ens vam posar els nostres pijames, ella em va passar els coixins amb els escuts de Hufflepuff i Slytherin i ens vam adormir al instant, per desgracia el Lander ens va despertar a les deu amb la música més sorollosa que va trobar:

-Desperteu, arqueres! Desperteu es hora de llevar-se!

-LANDER DEIXE'NS DORMIR EN PAU I APAGA AIXÒ- li vaig espetar

-No - llavors ens va dir fluixet i amb la música apagada- la mama ha preparat un esmorzar al estil Hogwarts... -Havia pronunciat les paraules màgiques, automàticament ens vam aixecar i vam baixar les escales a la velocitat del raig, el matrimoni Ytria- Cour ho feia de tant en tant, normalment els dissabtes, parava taula amb les estovalles, mantells individuals i tasses de les nostres residències, el meu lloc i el del Lander eren groc i negre (Hufflepuff) el de la Ria verd i gris (Slytherin) el del senyor Ytria de color gris i blau (Ravenclaw) i el de la senyora Cour vermell i groc (Griffindor) jo era com una filla més per a totes.