Els secrets del WhatsApp

Un petit obstacle

Era un dia com tants altres. Em vaig llevar a les set del matí, vaig aixecar-me del llit i em vaig dirigir cap a la cuina per esmorzar. Després del meu estimat got de llet amb cereals, vaig anar al lavabo a dutxar-me i vestir-me. Em vaig posar uns texans de color clar, amb uns forats als genolls; una samarreta de ratlles negres i granat molt primetes col·locades horitzontalment i les meves sabates de plataforma. Vaig agafar la motxilla, li vaig dir adéu a la meva mare i me'n vaig anar a fer camí cap a l'escola.

A primera hora matemàtiques, només volia que arribés l'hora del pati per poder explicar a les meves amigues alguna de les coses bastant per sobre perquè em feia vergonya alguna cosa que li havia explicat al Pol.

És cert anava a trencar part de la promesa que li havia fet, però necessitava parlar amb algú per desfogar-me, crec que és cosa d'humans. L'anterior nit havien passat coses massa estranyes per a mi i no sabia com portar la situació, mai havia parlat de temes com aquests fins ahir a la nit. A més sabia que les meves amigues em respectarien i no dirien mai a ningú el que els explicaria i...

Canvi de classe ara tocava alemany. Mai se m'avia fet tant eterna una classe d'alemany, cada segon que passava semblaven minuts i cada minut que passava semblaven hores.

I ara tornava a capbussar-me en els meus pensaments que a l'anterior classe havia deixat enrere.

I...Sabia que si elles em prometien no explicar el que m'havia dit el Pol no ho explicarien a ningú. Eren noies de paraula.

A l'hora del pati els vaig explicar que havíem estat parlant, i els vaig explicar allò de qui el posava més "catxondo" del curs i les noies que havia dit, i una mica de tot. Em van dir que estigués tranquil·la que no ho dirien a ningú.

Tot bé fins a les cinc i quart de la tarda que em va arribar un missatge de WhatsApp. I com no, era del Pol. Però no era un missatge de felicitat sinó un missatge que reflectia amb paraules simples i seques que estava molt enfadat. El missatge deia que perquè li ho havia explicat a l'Anne, que la promesa no havia durat ni un dia. Aquelles paraules se'm van clavar al cor com un dard emmetzinat. No entenia res, vaig obrir el xat de l'Anne per preguntar-li si li havia dit alguna cosa i ella em va jurar que no.

Jo estava desesperada, no entenia com una amistat podia durar un dia només, també era cert que la amistat no s'havia trencat sinó la promesa. Decidida a intentar-ho arreglar, vaig explicar-li al Pol que l'Anne no sabia res i que si no em volia creure que no em cregués i si volia deixar-me de parlar que ho fes, però que aquella era la veritat.

Ja se que no era cert del tot, però en part sí ho era.

Ell es va disculpar i em va dir que si em creia i que no volia deixar de parlar-me. Aquelles paraules se'm van quedar gravades al cervell. Eren unes paraules plenes de sinceritat i dolçor.

Jo sabia que aquest petit obstacle no frenaria la nostra amistat, ni la nostra xerrera.