Els secrets del WhatsApp

La sèrie

Un dia, un vespre més ven dit, vaig aconseguir enganxar el Pol a una sèrie que a mi m'encantava i de la qual cada dia en mirava un episodi. Els dos comentàvem l'episodi que havíem mirat aquell dia, la sèrie s'anomenava "El manual secret" i els episodis eren molt variats, hi havia d'acció, d'amor, de tensió, por i alguns amb escenes eròtiques; la qual cosa donava que comentar.

La sèrie la protagonitzaven una noia, l'Ada i un noi en Xon. Ells sempre deien que només eren amics. Es coneixien de primària i treballaven a la mateixa botiga, una llibreria plena de llibres amb històries noves que cada capítol de la sèrie se'n llegia un.

Els seguidors de la sèrie havien escrit "fanficctions" sobre l'Ada i en Xon, ja que eren la parella perfecte. N'hi havia de molt romàntics on la parella es besava en una barca de fusta sota un desmai (arbre típic de les pel·lícules del conegut senyor Disney), també n'hi havia de més eròtiques bastant semblants a la novel·la de "Cinquanta ombres d'en Grey" on el Xon era un home que enlloc de "fer l'amor", "follava dur" com deia en Christian Grey.

En Pol i jo també comentàvem aquests relats i rèiem una estona de les bestieses que n'arribaven a dir els escriptors de certes obres.

En fi, tothom és lliure d'imaginar-se el que li vingui de gust que per això existeix aquest terme, no creieu?

Van anar passant nits i nosaltres anàvem xerrant de les nostres coses i de la sèrie fins que una nit em va preguntar si m'agradava algú i jo vaig acabar admetent el meu amor cap a ell. Ell em va explicar que tenia novia, la Lina que vivia a Salzburg, la ciutat on ell anava a passar les vacances amb els seus pares. Dit això, em va deixar clar que a ell no li agradava i clarament jo ho podia entendre.

Ja que jo era una noia que no cuidava massa la seva imatge, o com a màxim la començava a cuidar, no m'importava gens el meu aspecte. Lògicament em dutxava i rentava les dents, això és obvi, al que em refereixo és a que la meva forma de vestir no era com les altres. No acostumava a dur peces de roba molt atapeïda com si fos una botifarra del perol. Diguem que mai he estat massa orgullosa i segura amb el meu cos, en definitiva, no m'agrada el meu cos.

La única cosa a la qual hi dedicava un mínim esforç era el meu cabell. El meu cabell de colors diferents, el meu tresor vermell, negre, castany i fins hi tot ros. I el qual em cuidava, m'hi feia trenes, d'espiga, d'arrel, una trena dues trenes, trenes en forma de corona, una cua, un monyo, dos monyos... Mai m'he tenyit el meu cabell, és una de les úniques parts del meu cos que m'agraden, perquè és molt diferent al de la resta.

Però ser diferent no vol dir ser pitjor o millor, jo soc d'aquelles noies que se les anomena noies "Del montón".