THE REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'2]

Capitol 1: BIG GIRLS CRY

#Jody

Corro cap al cotxe i intento obrir la porta, però aquesta no reacciona. Toco les meves butxaques buscant les claus, però no les trobo enlloc. No porto res a sobre, joder. Per què se m'ha de complicar la vida sempre que tinc un problema ja de per si complicat? Dono un cop a la porta amb força i miro al meu voltant. Merda! Joder! Haig de sortir d'aquí ja. I llavors, sortint de l'apartament, el veig amb la Bridget. Em giro d'esquena, no vull que em vegin. O no volia. Quan miro de reüll, ell ve corrents cap a mi.

El pànic s'apodera de mi. Corro, corro i corro sense un destí en concret. Miro enrere per veure si segueix perseguint-me. Ho fa i el molt capullo és més ràpid que fa dos anys. Travesso la carretera sense ni mirar si el semàfor està en verd o vermell, pels clàxons que sonen, suposo que estava en vermell. Però en arribar a l'altre costat, en Cameron ja no em segueix. Està a l'altre costat mirant-me fixament. No travessa la carretera, es queda parat i per una part sento que els pulmons se m'omplen d'oxigen pur. Per altre banda m'empasso saliva i intento convèncer el meu orgull que així és millor.

Un munt de cotxes passen entre nosaltres. No miro enrere, segueixo corrents. Suposo que ara em dirigeixo a la consulta de la Laureen. No toco el timbre, entro directament sense permís.

—Jody? Què fas aquí? No pots entrar així com així —em diu de primeres.

—Estic alterada, nerviosa, a punt d'explotar i això és l'únic que aconsegueix dir-me?! Quina classe de psicòloga és vostè?! —li dic alçant la veu i donant voltes davant seu. M'agafo el cap amb les mans, tot em dona voltes.

—Jody, no cridis, si us plau. Tan sols explica'm què ha passat i tranquil·litza't. Si t'alteres, serà pitjor i ho saps. No volem que passi com l'última vegada, si? —ni es mou d'on està. Segueix amb les cames creuades en la seva butaca amb la seva llibreta i el seu estúpid bolígraf entre les mans. Aquesta dona m'irrita molt.

—Doncs ajuda'm a fer que no em torni a passar, fes alguna cosa per ajudar-me! —la crido esperant alguna reacció per part seva, però només canvia de cama per posar-la sobre l'altre. Es queda en silenci i m'observa—. Vol que parli? Això és el que vol? Val, doncs... en Cameron ha tornat. Avui, fa quinze minuts, està aquí! Joder, no puc, em fa mal mirar-lo. A més, té nòvia i és la meva companya de pis. Té nòvia. Ho he recordat tot i fa molt mal. Sento que no puc respirar i a sobre m'ha seguit!

—Has parlat amb ell?

—No, és clar que no! Quina pregunta és aquesta? Es pensa que soc capaç de dir-li qualsevol cosa després del que va passar? Doncs no, no i no. No he parlat amb ell.

—I tampoc vas dir-li que tornaves. —Afirma—. El problema no és que ell hagi tornat, és que tu no vas ser prou capaç per dir-li que tornaves i així treure't de sobre aquesta angoixa i por que sents.

—Però què cony està dient...?! Sap què? No hauria ni d'haver vingut. —Surto de la consulta donant un cop de porta i em dirigeixo a l'acadèmia. Necessito calmar-me una miqueta i aquesta dona no ho aconseguirà.

Són les sis de la tarda, en teoria a aquesta hora només han de ser-hi els alumnes menors d'edat, però veig algun de la meva classe de tècnica. Intento estar com sempre: calmada i correcte. Somric als que conec i em raspallo el cabell amb els dits mentre camino fins a la sala de ball, si després de la correguda no semblo un pal de fregar, semblaré un espanta-ocells.

Em trec les sabates i obro els llums de la sala, poso el Play a l'aparell de música. Escalfo un parell de segons mentre sonen les primeres notes de Big Girls Cry de Sia. És un ball improvisat, em surt al moment. No penso en els passos que vull fer ni faré, sinó que em deixo portar per la música. Trec tota la ràbia que porto a dins. Feia molt de temps que no expressava el que sentia ballant, però ho havia de fer. Necessito treure tot el que sento perquè ni tan sols sé què és.