THE REASON | JA LLIBRERIES!! [Reasons'2]

Capítol 50: LOOK AFTER YOU

#Jody

—A quina hora arriben? —em pregunta la Candice asseguda al meu costat del sofà.

—Agafaven un vol a les deu. Haurien d'arribar d'aquí poc —la responc passant-me una mà pels cabells.

Fa una hora que estem esperant al pare d'en Cameron i la Janet asseguts a la sala d'estar de l'apartament sense dir res. En Cameron és a la comissaria des de fa tres hores i mitja. No he intentat tornar a parlar amb ell, prefereixo esperar que el seu pare arribi. Tot penja d'un fil i si li dic que l'he hagut de trucar, tot s'empitjoraria, però ara mateix, ell sembla la solució més ràpida i adient.

Així que ara mateix només podem esperar i l'espera m'està desesperant. Tots estem en absolut silenci, tots, dotze persones en complet silenci en la mateixa habitació veient com les agulles del rellotge es mouen a mesura que passen els minuts. De tant en tant se sent a la Carly sanglotar i a la Candice consolar-la perquè en Travis està massa absort mirant la pantalla de la televisió negra. Se senten els passos de la Shana caminant per tot l'apartament sota la mirada atenta d'en Sam mentre la Bridget juga amb la seva polsera, la Santana està de braços plegats mirant el sostre i la Jo obre la boca per dir alguna cosa, però la torna a tancar. En Marco no deixa de mirar-me fixament i l'Ashley es recolza en el pit d'en Garret qui li acaricia el braç per tranquil·litzar-la. I jo estic asseguda en un sofà contemplant el panorama que s'ha format quan els he donat explicacions.

—Arribaran d'aquí poc —repeteixo més per mi que pels altres. Necessito que arribin d'aquí poc.

—Encara no m'ho crec. Si ho hagués sabut, mai hauria acceptat la seva sol·licitud quan ens va enviar el correu per venir a veure la funció. Pensava que us portàveu bé, per això vaig acceptar i era una oportunitat per donar a conèixer la funció. Soc estúpida, jo el vaig portar aquí, jo vaig permetre que vingués i s'apropés a tu... Per què no em vaig adonar abans? Ho hauria d'haver vist! Jo vaig ser la que et va ajudar a anar a l'acadèmia de Brown, jo et vaig empènyer...

—Shana, para, si us plau. Tu no vas fer res, no va ser culpa teva ni de cap de vosaltres. No sabíeu res, era normal que us comportéssiu així, era la meva intenció. Deixa de donar-li voltes a l'assumpte. No va ser culpa teva, ni ara ni les deu vegades anteriors en què ho has dit —la responc fregant-me els ulls.

M'aixeco del sofà i em dirigeixo un moment a la meva habitació. Necessito estar sola uns segons per relaxar-me. M'assec elamatalàs i respiro profundament. Quan obro els ulls, veig en Travis entrant per la porta.

—Ens ho hauries d'haver dit el primer dia, et podríem haver ajudat —em diu asseient-se en el meu costat.

—Ho sé i ho sento molt, Travis... —el responc mirant-lo als ulls.

—Ho sé —em respon assentint amb el cap i fent-me una abraçada.

—Ja veuràs com tot s'arreglarà i en Cameron sortirà d'allà. En Tom ho solucionarà.

—Això espero. Escolta, necessito que em facis un favor —començo a dir separant-me d'ell. En Travis assenteix amb el cap i continuo parlant—. Sé que tot és un caos i que l'últim que voleu ara mateix és marxar a Montanta, però hi heu d'anar. Ara mateix és el que heu de fer. Necessiteu aquest viatge, us ho mereixeu i ho esteu desitjant, sobretot la Carly. Sé que tot això ho porta fatal, però ho va planejar fa temps i és el millor que podríeu fer per desconnectar de tota aquesta merda. Vull que no permetis que es quedi aquí per la situació i agafeu aquell vol i gaudiu de la setmana que estareu allà.

—Per què ho dius com si no vinguessis?

—Perquè no hi aniré, vull venir, però ara mateix necessito tornar a casa, no aquí, sinó a Miami. Necessito tornar a Miami aquesta setmana, estar a casa una altra vegada i parlar amb la meva tia i els meus pares. Necessito tornar a casa per pensar, sí? Així que em faríeu un favor si hi aneu per mi, us ho passeu genial i m'envieu moltes fotos.