Postes De Sol

La primera posta🌇

Havíem acabat de menjar entre bromes i rialles, vaig mirar l'hora.

—Òstia, Neus ja són les 20:30 no se si em deixen fins més tard...

—I mitja???!!  Ja?! Joer! Ràpid, hem d'anar a un lloc o no arribem.

En aquell moment em va agafar pel canell i em va fet aixecar d'un salt i em va dir:

—Monta! Puja a la bici i agafa't fort!

—Jo eh... - m'havia agafat una mica de cop.

—PUJA!

—Ai merda vale vale. - joer si que pot arribar a fer por aquesta pava, pero als meus ulls segueix sent perfecta.

Vaig montar i em vaig agafar fort a la seva cintura, les meves galtes estaven una miqueta vermelles pero com es estava d'esquenes ella no ho veia.
Vam travesar la carretera en un tres i no res mentres avançavem pels carrers de la nostra bonica ciutat. En un moment vam arribar al turonet on es trobava el bosquet de Can Sedó. Era un bosquet amb un parc a la part baixa, però el parc no ocupava ni una quarta part del que arribava a ocupar tot el bosc. 
Vam endinsar-nos per uns camins, en els quals vam haver de baixar la bici per pròpia seguretat. Vam seguir unes marques que es trobaven als arbres i... de sobte vam arribar al punt mes alt del turó.  El sol estava caient, ens avisava que un dia més ens deixaria amb la foscor de la nit amb l'única companyia de la lluna i les estrelles. Era una imatge preciosa, em vaig quedar plantat contemplant aquella imatge que quedaria marcada al meu cap durant molt de temps. En aquell moment només estava jo, sol amb els meus pensaments,  fins que una dolça veu va trencar el silenci amb melancolia.

—És tant únic... -va dir la Neus, qui s'havia assegut a una roca- es molt trist saber que no la tornarem a veure...

—Com? Però demà tornarem el sol tornarà a marxar i aquesta bonica imatge es repetirà.-vaig dir jo una mica confós.

—No... Demà no serà la mateixa, el sol es tornarà a pondre però potser hi hauran més núvols, potser el sol està més vermell... O potser no estem aquí per veure-ho i viure aquest moment altre cop...

—Estàs bé? - els seus preciosos ulls marrons començaven a cristallitzar-se

—Si...  Només es que, cada posta de sol es única, mai podrás trobar-ne alguna igual i si tu no captes el moment amb alguna imatge a part de la mental... Vulguis o no s'acabarà esvaïnt.

—M'encantes...  Vull dir ehh,  que m'encanta aquesta sinceritat amb la que ho dius tot, fa pensar...

—jajaja no cal que exageris només sóc una flipada del dibuix a qui li agrada dibuixar aquests moment per recordar-los i a la mínima que s'empana una mica ja està dient les tonteries que se li venen al cap.

—Jo hi dic de tot cor, i si per a tu son tonteries ja m'agradaria a mi fer-ne tantes. Jajajajaja

Em vaig quedar mirant-la als ulls i ella també em mirava a mi. Un somriure es va formar al seu rostre i altre cop no s'em diferenciava d'un tomàquet.

—Jan Martínez... ets increïble.-es va a costar a mi i em va fer un petó a la galta- Et porto a casa?

No vaig saber que reaccionar, flotava en un núvol en aquell instant.

—JAN! - va cridar ella fent petar els dits a la meva cara-
Mira,  em caus Super bé i tal... Però nano que t'empanes més que jo!

—Ai, merda perdona! Va anem.

--------------------------------------------

Buaa, quines ganes tenia d'actualitzar... Bé, aquí teniu un capítol on passen fets que li donen el títol a la història!  Ara us deixaré sempre una fotografia d'una posta de sol o una imatge per l'estil. Per cert que us sembla la foto?  La he feta jo mateixa! Deixeu les diferent opinions del capítol, foto, etc... Als comentaris. Dew,

            TrenaDeDivendres💕