En honor a la mil·lèsima més petita dels segons que acabem de viure fins a l'eternitat de l'univers, fins a l'habitació més trista en la que mai hagis estat fins a l'estrella més brillant de la galàxia més llunyana.
Per allò tan efímer com l'existència de la meva vida, fins allò que mai coneixeré, que quedi escrit en el lloc més remot de l'univers, que l'acte més valent que vaig cometre en vida va ser escriure de quan et vaig estimar, i que el més covard va ser deixar-te marxar.
Perquè el teu somriure il·luminava el racó més enfosquit dels carrers conquerits per les ones de la nit i les teves mans emanaven la mateixa calor que l'astre rei. Perquè les pigues que solcaven la teva esquena formaven les constel·lacions més majestuoses que mai he vist. Perquè els teus llavis sabien a infinit i detenien els segons, tot i que eres tan efímer com aquells que ja no hi són.
Perquè els teus ulls tornen una i una altra vegada a la meva ment, perquè en aquelles orbes verdoses, no hi havia ni mons, ni estrelles, ni les llunes més polides, hi havia galàxies senceres on estrelles morien i naixien al compàs de la teva mirada.
I ara, els segons s'escolen entre les mans com la cendre del foc ardent, i dona igual allà on vagi si mirant l'horitzó et torno a recordar, doncs la teva mirada, no s'ha amagat entre les estrelles del firmament, ni ha marxat a una altra indret, el teu record es va amagar en l'únic lloc que ni l'oblit ni jo hem pogut trobar: en un fragment extraviat d'un cor trencat.
13/04/18
