Les agulles del rellotge apuntant al cel, on la lluna ja no persegueix les mirades innocents.
Al passat van quedar els nens horroritzats, per les ombres de la nit, habitades de monstres que mai van existir. Ara els nens s'han fet grans, i buscant gresca sense descans. Ara ballen, beuen i bramen, quan abans somiaven en dracs i fades.
I entre riures i rialles, aquells ulls que de fantasies ja en saben, s'apropen lentament, a la més terrible i desitjada de les fantasies que a paraules va quedar marcada entra portada i contraportada. I és que la més terrible de totes les mentides mai escrites, va més enllà de farses de prínceps i castells, doncs no existeix l'amor etern.
Perquè entre monstres dracs i fades, com a protagonistes de desvetllades, amb els anys he trobat que l'amor és inigualable. Perquè entre monstres dracs i fades, o entre aquelles nits sota la teva mirada, cremaria tots els contes, si allò tornes immortal la nostra història.
I és que les nits sense tu, són com per a un nen de cinc anys una nit sense contes. Perquè beure sense veure't torna la nit més engrescada en una nit de silencis sepulcrals, perquè fumar amb la teva absència, és com caminar entre glacials sense que res cobreixi la meva pell, que un dia tu tant vas abrigar.
I ara tot això són nits passades, com ho varen ser aquelles on monstres vivien al meu armari, on ven el fons hi guardo el teu record: els instants on la tempesta trencava el cel, augurant una nit d'espant, i tu i jo gaudint-la, sota els llençols, admirant la nostra pell.
12/10/2019
