COMPLICAT

34 - RECORDS D'AQUELL ESTIU

LIA:

El miro sense poder-m'ho creure i alhora maleint-me per haver-li ensenyat aquest lloc tant important per mi. Va ser un impuls.

A ell el vaig conèixer fa uns quants anys, cinc potser. La seva família va llogar una casa i des de llavors pujaven cada estiu. De seguida es va unir amb la nostra colla i es va convertir en un dels meus millors amics aquí al poble, després d'en Roc. Que pensant-hi encara no he anat a veure, però tampoc tenia pensat veure ningú encara, fins a la nit. Cada estiu arribava amb la seva família i poc a poc van anar formant part del poble. Fins fa dos anys. Fa dos anys tot va canviar. A partir d'aquell estiu la família no va tornar.

Era una nit de divendres i no sé encara com va passar tots els de la colla no hi eren. Alguns tenien Festa Major a la seva ciutat, d'altres estaven de campaments, menys tres. El Roc estava malalt i va haver de quedar-se a casa. I ell, ell estava avorrit i va decidir que no volia quedar-se a casa veient com la seva mare i el seu pare discutien. Va ser per això que va venir fins a casa meva i com si d'una pel·lícula es tractés va convidar-me a passejar sota la llum de la lluna. Els meus pares van deixar-me marxar, ja era gran i a ell li tenien confiança.

Estava contenta. Els dos sols voltant pel poble, lluny de mirades curioses. Aquella nit tothom estava a casa. Vam caminar força estona i vam parlar de tot i res. Ens vam explicar tots els secrets que teníem, vam aprofundir en les nostres vides, vam passar de conèixer-nos superficialment a fer-ho perfectament. En una sola nit. Que va concloure d'una manera molt especial. Un petó sota els estels.

A partir d'aquell dia la nostra relació va ser especial. Vam intentar mantenir-ho en secret, només alguna carícia en públic, una abraçada, algun petó a la galta... Quedàvem alguns dies sols, sense els nostres amics. En Roc començava a sospitar, era estrany que el deixés apartat i ja no fossin habituals les nostres quedades a mitja tarda, o fins i tot mitja nit, en les que ens ho explicàvem tot.

I així van anar passant els dies. I va arribar la nit que li vaig explicar el meu secret més ben guardat. El meu lloc secret. Vaig decidir compartir-lo amb ell sense saber que passaria després. I les nostres quedades d'amagades van començar a succeir allà. Els dos desapareixen en cada moment. Els meus amics van intentar parlar amb mi, preguntant-se el perquè d'aquest distanciament. I finalment, després d'una setmana i alguns dies vam decidir explicar ho, només a la colla, evidentment.

Ho van acceptar, però ens van fer prometre que no desapareixeríem tan sovint. I els petons als llavis, les carícies i les paraules boniques va començar a veure la llum davant seu. Ja no ens amagàvem, ja no ens privàvem del nostre sentiment. Bé, la nostra família no ho sabia.

Vam gaudir de tot l'estiu. Petons a la piscina, al mig d'una posta de sol o d'una nit estrellada.

Quan va arribar el dia de marxar vam prometre que continuaríem com estàvem. Els dos estàvem bé, feliços, contents, enamorats i la distància no havia de ser un impediment. I en un principi, aquelles dos hores de separació, no ho van ser. Parlàvem a diari, ens trucàvem, ens estimàvem. A la nostra manera, érem dos adolescents només.

Però jo només podia pensar en ell. En tornar al poble i veure'l sabent que potser ell no hi seria, ja que ell només era un llogater.

Però va arribar el dia. La boira es va fer present des de primera hora del matí d'aquell divendres festiu. A mi m'agrada la boira, sempre ho ha fet. Símbol de la meva terra. Per molts símbol de tristesa. Aquell dia, per això, no va canviar la meva manera de mirar-la.

Estava contenta, el Roc venia a passar el pont de tres dies a casa meva. Esperava aquesta trobada des de finals d'estiu. I sent principis de desembre el trobava a faltar. Tot i que m'hagués agradat que el noi que em desitjava bon dia en aquell precís instant també vingués. A ell també el trobava a faltar. Vam estar parlar durant força estona. Fins que el timbre de casa va sonar juntament amb el meu mòbil on el Roc m'avisava que ja estava aquí.

I la nostra conversació va acabar amb un cor per part seva i una cara vermella per la meva.

Les hores van anar passant ràpid amb el Roc al costat fent-me riure i sense descansar ni un segon de parlar. Per molt que mirés el mòbil cada pocs minuts cap missatge d'ell apareixia. Fins que vaig obrir l'Instagram. I amb només una fotografia que dura vint-i-quatre hores penjada em vaig desfer. I vaig plorar recolzada a l'espatlla del meu amic. I ho vaig deixar anar tot.

A la foto, ell i una noia es donaven un petó. No vaig tenir força per dir-li res.

Unes hores després, amb una tassa de xocolata calenta que el Roc m'havia fet, va arribar l'esperat missatge. Que ara ja no volia. Em preguntava com estava i com anava el dia. Res de la fotografia. Res del petó. I cap resposta per part meva. Ni en aquells dos missatges ni en els que van succeir durant les següents setmanes. No vaig bloquejar-lo ni esborrar el seu número, em feia pena. Encara no entenc aquest sentiment.

Finalment es va cansar de les meves nul·les respostes. Va passar d'enviar-me bastants missatges al dia a només un, després un a la setmana. Fins que a mitjans de febrer va enviar l'últim. On explicava que els seus pares es separaven. Que estava malament, per tot. Per la seva família que es trencava i per la meva separació. Que això últim encara no ho entenia. Aquest sí que el vaig respondre. "Teo. Em sap greu, això dels teus pares."