El noi amb la samarreta blanca amb ratlles blaves va col·locar-se a la meva dreta i em va explicar la feina que havia tingut per arribar des del seu poble fins a aquí en transport públic. Vaig intentar normalitzar la situació fent algun que altre comentari, però cada cop que sortia una paraula dels meus llavis m'adonava de com d'absurda era. A mesura que baixàvem aquell carrer jo anava posant-me cada cop més nerviosa, si és que això era possible... En el moment en què passàvem per darrere d'una parada de busos notava els seus ulls enganxats a mi, però no gosava a comprovar-ho girant el cap en la seva direcció. Vam arribar. La Queralt estava convençuda que el millor lloc on posar-se era al mig de la manifestació, però jo no ho tenia del tot clar. I com no, vam haver d'entrar dins d'aquell núvol de gent que no semblava finit. De tota la gentada que hi havia quasi no podíem posar els peus a terra sense trepitjar a ningú. En Pau, que així era com es deia aquell qui m'havia robat l'alè i creat el meu primer sospir, em va agafar de la mà i em va dir:
-No m'agradaria que et perdessis entre tot aquest rebombori, és perillós.
Vaig quedar-me tan sobtada que no vaig saber què nassos dir. Suposo que vaig somriure. Ens vam posar en fila per tal d'ocupar menys espai i aconseguir arribar allà on les noies s'havien ficat al cap. Ell anava en la primera posició de la cua, vaig notar que era un líder per la seva eixeridesa. Jo anava al seu darrere i a continuació venien l'Elena, la Carlota, la Basma i la Queralt respectivament. Ens vam aturar en el primer moment en què ho vam poder fer. Vam fer un cercle tots sis per tal de veure'ns les cares i mantenir una conversa que entre la multitud ens era costosa. Ell estava al meu costat, des del primer moment no ens havíem separat l'un de l'altre. El sol li feia brillar els seus cabells i amb ells la seva pell que era d'un color delicat. En Pau mirava el mòbil, el Whatsapp. Jo vaig fer-hi una ullada ràpida, morta de curiositat per saber alguna cosa més d'ell, però sabent que existia la possibilitat de trobar-me quelcom que no m'agradés. És clar que se m'havia passat pel cap que un noi com ell tingués parella. Vaig obligar-me a calmar-me. Efectivament, en tenia. En el contacte amb qui mantenia conversa hi havia escrit el nom de Laia tot seguit de dos cors rosats. I ja tots sabem com som els adolescents d'avui dia, som els qui arrisquem el nostre cor desitjant viure una vida plena d'al·legries patint el risc de trencar-nos-el amb un simple monosíl·lab de la persona que ens té presoners. Així que, vaig posar-me trista en aquell mateix instant. Òbviament vaig fer com si res hagués passat i vaig continuar parlant amb ell, però aquest cop ja ho feia amb la mirada fixada al terra. Com podia ser que m'hagués canviat tant l'estat d'ànim en pocs segons? Aquell desastre de dia que havia imaginat només llevar-me s'estava fent realitat.
YOU ARE READING
Tendres batecs
RomanceEl llibre on escric una història que em va passar el dia 28 de setembre de l'any 2017 i que encara avui dia em segueix treient un somriure.