Tendres batecs

~Sentiments cristal·lins~

-Vinga Aida, que fas tard com sempre, carai!
-Escolta, deixa'm en pau mare, és el meu problema, i total, elles mateixes saben que la puntualitat mai ha estat un dels meus punts forts...
No hi havia manera de vestir-me. Aquests pantalons no em quedaven bé i aquells altres no m'acabaven d'agradar. Estava tan desmotivada com sempre i maleïdes les ganes que tenia jo d'agafar el tren per veure unes noies que ni tan sols coneixia del tot. Vaig posar-me'n uns de blaus amb un parell de flors de primavera, suposant que la moda de l'actualitat m'ajudaria. Vaig agafar també una motxilla negra i petita, la que fins ara m'ha semblat la més pràctica del món. I les claus, que sempre me les deixava. Vaig sortir de casa donant un cop de porta fort, esperant que m'haguessin sentit tots els veïns. Tenia la sensació que el dia anava a ser un total desastre i a sobre em sentia mig obligada a presentar-me a aquella quedada d'amigues. Quan per fi vaig arribar, vaig veure que totes estaven de morros per culpa meva. L'única que coneixia es deia Elena, amb el cabell curt i blau, ungles pintades de negre i precisament una mica antipàtica. Ens vam saludar fent-nos dos petons. Com ho odiava quan ho havia de fer. Les altres es van presentar com a Carlota, Basma (la parella de l'Elena) i Queralt. Després em van comentar que elles anirien a una manifestació que es feia a Barcelona i jo, com que no tenia més remei i ja m'havia mogut de casa, doncs m'hi vaig apuntar. A l'estació vaig trobar-me amb el meu cosí, que anava tan ridícul com sempre. He passat tants moments de vergonya amb ell. La veritat és que sóc una persona tímida que prefereix tenir la gent ben lluny per si els dona per fer alguna estupidesa... Tal i com deia, vam agafar el tren. Em sentia marejada a causa de la calor que feia i de totes les barrejes d'olors que es donen a dins. Quan agafes el tren per primer cop o no ho fas sovint, potser pot arribar a fer-te il·lusió, però després l'acabes odiant. Mitja hora va ser la durada del trajecte. La noia que es deia Carlota mesurava al voltant d'1,56m. Malgrat que era un any menor que jo, els seus 15 anys m'irritaven. Ella era de les típiques persones que va cridant pel carrer i mancant el respecte, trencant l'atmosfera de pau i tranquilitat que tant ens costa als altres d'adquirir. Va estar xerrant i xerrant ella sola pràcticament tota l'estona perquè jo em limitava a assentir amb el cap. De tant en tant em deia:
-Ei tia, i tu què? Com et va?
-Tot guai, merci.
Poca cosa havia de dir a una desconeguda com ella. De sobte la van trucar. Em va explicar que tenia un amic d'un grup de Whatsapp que vindria d'aquí una estona amb nosaltres. No em va importar perquè estava avorridíssima i buscava alguna excusa per anar-me'n d'allà enseguida. L'hora va arribar i segons la Carlota havíem quedat davant d'un McDonald's a les 12h. Jo ja patia perquè la manifestació començava a aquella mateixa hora i em feia molta ràbia arribar tard als llocs i la poca capacitat que tenia la gent per comunicar-se, planejar i coordinar.
12:14h. Vaig arribar a la conclusió que aquell tio ens vacil·lava a totes plegades i no es presentaria pas. Va tornar a trucar i aquest cop vaig agafar jo el telèfon:
-On ets, si es pot saber?!
-Ei nena, no t'esberis tampoc.
-Es pot saber què fas dient-me nena, subnormal?
-Ja pots penjar el telèfon, em tens al davant.
Moguda per la impotència que vaig sentir, vaig penjar la trucada de cop i vaig alçar la mirada. En aquell moment vaig veure un noi ros amb unes ulleres negres de sol, més alt que jo, que portava una bandera i que s'apropava a mi. Malgrat tot el xivarri que la resta de gent feia, a mi em va semblar que es produïa un silenci descomunal. Tot em va semblar que passava a càmera lenta, donant-me temps d'observar cada detall del seu cos. Es va apropar a mi i em va fer dos petons a les galtes per saludar-me. Van ser els primers que no vaig tenir problema a tornar. Una sensació de calfred va recórrer cada partícula del meu cos. Em vaig quedar immòbil davant seu durant una estona que em va semblar llarguíssima. Estava tan cabrejada abans que em va fer encara més ràbia que se m'hagués passat de cop al veure'l. Vaig limitar-me a mirar-lo. Va presentar-se alhora que es treia les ulleres i deixava veure uns ulls tan bonics com aquells eren. Del color del mar, del color de la meva papallona preferida.