Tendres batecs

~Direccions diferents~

Elles em van picar l'ullet. Malauradament no sabien com havien anat les coses. Vaig desfer-me de la seva mà i vaig donar-me pressa per arribar a l'alçada de les meves amigues. Vam estar xerrant de com es van conèixer la Basma i l'Elena i de la nova professora de matemàtiques que ja portava una setmana i mitja al centre i encara tenia el cap als núvols. Entre rialles vam perdre la noció del temps. Vam seguir passejant pels bonics carrers de Barcelona fins que va ser l'hora de dinar. La nostra opció ràpida i barata va ser el Pans&Company. Involuntàriament, en Pau i jo vam separar-nos de la resta mentre demanàvem el dinar. De cop vaig sentir que no m'importava res que no fossin les seves dolces paraules. Cada una que ell deia parlant amb mi estava pensada amb tal exactitud que em perdia entre elles. Aquell noi va impressionar-me a la primera de canvi. No ens trèiem els ulls de sobre i quan vaig pujar les escales per anar al segon pis mentre ajudava a portar les safates amb el menjar a les taules, vaig notar com els seus ulls que anaven darrere meu recorrien tota la figura del meu cos. Vam asseure'ns. La Carlota va escollir el lloc de la meva esquerra i l'Elena el de la meva dreta. La resta eren al davant. Passada una estona llarguíssima, van mencionar un grup d'amics que tenien en comú. Ell va elaborar l'estratègia perfecta per obtenir el meu número de telèfon de manera indirecta, i em va fer tal gràcia que vaig sortir d'allà tota meravellada. Cap a les 17h ell va haver d'anar-se'n. No us imagineu el bot que va fer el meu cor en escoltar-ho. El fet de pensar que no el tornaria a veure em va produir tal dolor a l'ànima que va fer que tornés bruscament a la realitat. I a més, com carai li hagués pogut agradar a aquell noi amb un somriure d'una blancor impressionant i una mica més alt que jo? La resta de la tarda la vaig passar amb les noies. Seguint la Carlota vam anar a un parc on vam estar fent tonteries. He de confessar que algunes d'aquestes les vaig fer jo i vaig sentir-me la noia més feliç del món perquè ni tan sols m'havia adonat que hagués accedit a fer-ne. Vora el vespre vam agafar el tren només la Carlota i jo, ja que les de la resta del grup volien quedar-s'hi una estona més, per petita que fos. El tren de tornada estava tot a vessar de gent. Vam asseure'ns una al costat de l'altra en sentit contrari al moviment. I em va deixar anar:
-Quin rotllet us porteu entre mans en Pau i tu, eh!
-Què dius tu, ara?
-Doncs això! No pensis que no me n'he adonat de com us miràveu...
-No sé a què et refereixes exactament, Carlota.
-Apostaria el coll a que li has molat un munt, Aida. Sí sí, i tant. D'aquí a poc el tens a la porta de casa teva! Però no t'espantis, és un bon noi. És el més sincer que hagi conegut mai.
Vaig riure una mica davant d'aquell comentari. Estava ben clar per a mi que això no passaria, però permetre'm a mi mateixa somiar-ho m'agradava. Vaig preguntar-li:
-Com us vau conèixer ell i tu?
-Bé, va ser per una pàgina web, però no pensis tampoc que hem parlat gaire des d'aleshores.
El viatge se'ns va fer curt, vam dir-nos adéu un cop vam intercanviar números de telèfon i vaig pensar que aquella noia m'havia caigut millor del que em pensava que ho arribaria a fer. Vaig sortir de l'estació i vaig girar cap a la dreta. Tot seguit vaig creuar un pas de vianants ràpidament. Vaig caminar per un tram de sorra per no trepitjar les margarides que creixien a la gespa de la plaça propera a casa meva. Vaig creuar un últim carrer i vaig entrar al portal. Un cop a l'ascensor i esgotada a causa del cúmul indescriptible de sentiments que havia tingut durant tot el dia, vaig deixar alleugerida que la paret i la meva esquena entressin en contacte.