El costum de beure cafè que vaig perdre

Part I

Acostumava a preparar-me un cafè sobre dos quarts de quatre. Agafava la tassa amb un drap gris que hi havia al segon calaix de la cuina per tal de no cremar-me i recorria tot el menjador fins arribar a la porta que el comunicava amb el jardí. Allà hi tenia un espai reservat per a una mena de refugi on passava les tardes senceres escrivint històries al meu portàtil i bevent cafè. Les meves paraules com a escriptor havien aparegut fa just vint-i-set dies a la cadira on em trobava assegut. Em feia l'efecte que el temps s'aturava en aquella habitació fins que vora les nou del vespre la meva dona em cridava per sopar i em despertava llavors de totes les meves il·lusions i fantasies. Després de reflexionar una estona i fer un esborrany sobre el relat que estava disposat a escriure, vaig recordar que aquella nit havia de fer presència al sopar que havien organitzat els nostres nous veïns. Vaig entrar a casa per agafar les claus i l'abric i vaig anar a comprar algun detall de benvinguda perquè sabia que a la meva dona li encantaría aquest gest. Vaig girar el primer carrer deixant el jardí a la dreta i vaig seguir caminant fins arribar a la pastisseria més propera. Tot just anava a entrar-hi quan vaig veure el maleït cartell vermell penjat a la porta que comunicava que durant les pròximes dues setmanes el local romandria tancat. El so de la sirena d'una ambulància va fer que em girés de cop. Una ràfega d'aire va xocar-me a la cara i va fer que un mal pressentiment em recorregués el cos sencer. Encara que feia anys que no parlàvem, la situació va fer-me enrecordar del meu amic Nico i de les nits d'estiu que havíem passat a la seva terrassa. Vaig trucar-lo d'immediat i vaig trobar-me amb l'esperada resposta: cap. En un primer moment vaig pensar en l'opció que tingués el mòbil en silenci, però de sobte vaig decidir agafar el cotxe per conduir fins a casa seva posant una mica de música a la ràdio per relaxar-me. No devia arribar bé la connexió i l'únic que vaig aconseguir va ser posar-me més nerviós encara escoltant aquell sorollet característic que tenia lloc mentre es buscava l'emisora. Sort que tenia gravada la seva adreça al GPS perquè tan sols recordava que vivia als afores de Lyon i s'havia de travessar un tram de bosc per accedir-hi. Si tot sortia com el que havia planejat, en menys de deu minuts comptats hi seria. Aleshores només caldria asegurar-me que ell està bé, donar records a la seva filla i tornar-me'n per al sopar que faria poca estona que hauria començat. M'agradava la tranquilitat que em proporcionava el fet de conduir a les fosques per la carretera sense que ningú em destorbés, fins i tot diria que era una de les meves sensacions preferides, així que el camí se'm va fer amè. Havent arribat vaig deixar el cotxe amb pressa just al davant de l'entrada amb dues de les rodes pujades a la vorera i un cop van complir-se els set minuts picant al timbre i esperant una resposta que no arribava, vaig encoratjar-me per saltar la reixa. Ell sempre havia estat molt afortunat, ja que els seus pares sovint havien tingut alts càrregs al lloc de feina i l'economia no havia estat mai un problema per a ells, almenys aquesta era la primera impressió que hom tenia de casa seva. El jardí era tot ple de flors de colors i un camí de pedres blanques semblava portar-te al lloc ideal, però malgrat això, les desgràcies també succeeixen al paradís, i no vaig trigar a comprovar-ho.