El costum de beure cafè que vaig perdre

Part III

Amb tota la sang freda possible vaig arrossegar el cos d'en Nico per amagar-lo al lavabo de casa seva amb l'objectiu que ningú s'assebentés del que havia succeït, truqués a la policia i ells classifiquessin la mort com a un suïcidi sense investigar el cas. Em donava la sensació que el final d'una persona amb tant d'èxit com ell n'havia tingut no podia haver estat d'aquella manera. El mòbil va sonar-me. Havia oblidat completament el sopar. Vaig sortir corrent de la lúgubre i dolorosa casa que s'havia vist obligada a pressenciar la seva mort. Saltant la verja de tornada vaig relliscar al posar el peu esquerre als ferros i vaig caure al terra. Ni la sorra ni el cop van aturar-me. Vaig córrer fins al cotxe i no vaig mirar enrere fins que vaig arribar a casa dels veïns Lucas i Marta, fent l'esforç de centrar-me en la carretera i deixant de banda tots els pensaments de venjança que em passaven pel cap. Casa seva era de les antigues, ho vaig recordar quan parat davant la porta buscava el timbre i no vaig trobar res més que un picaporta. Quan em van veure entrar tots van fer un pas enrere amb cares sobtades i espantades. Jo també vaig sorprendre'm a causa de les seves reaccions, però vaig continuar caminant cap a ells per saludar-los i agaïr-los el fet de convidar-nos a sopar. La meva dona va començar a cridar i a plorar portant-se les mans al cap i no vaig voler altra cosa que abraçar-la, però en Lucas va senyalar la meva camisa blanca mig descordada amb taques rojes i, sense dir cap mot, va protegir a la seva dona darrere d'ell. Aquella escena va ser terrible. És l'últim que recordo.