El costum de beure cafè que vaig perdre

Part II

En arribar al final del camí vaig topar-me amb un gat negre que, com si de voler que el seguís es tractés, va miolar-me i em va portar fins a la piscina. Va ser llavors que no vaig saber com reaccionar. El cos d'en Nico que tanta al·legria irradiava fa un parell d'anys, ara s'havia convertit en un cos blanc, gelat i inerte. Podia veure com totes les seves parts del cos suraven a l'aigua. Pensava que m'equivocava. No podia ser que s'hagués format un gran silenci en el lloc habitual de festes a l'estiu i que tot al meu voltant s'hagués aturat en aquell instant a l'espera del seu somriure. Sentia com m'anava fent cada cop més petit a causa del dolor de la seva mort. Un número indefinit de llàgrimes va brotar dels meus ulls per acabar als meus llavis. Va afectar-me com mai hagués pensat. Assegut al terra amb la mirada perduda i amb aquell gat entortolligant-se entre les meves cames, no deixava de pensar en el motiu que podria haver causat tal desastre. Em culpava per no haver estat allà fent-li costat durant tot el temps que vam perdre el contacte. Dins del meu cap estava clar que no podia haver estat un suïcidi, així que encara em sentia més responsable al saber que, si no actuava amb serenitat impedint que aquest assassí s'escapolís, estaria permetent que passegés lliurement pels carrers de la ciutat de Lyon.