Persecució a Zuric

Capítol 1

El Manel era un noi de vint-i-tres anys, estudiava a La Universitat Autònoma de Barcelona, i treballava a Correus per poder pagar-se els estudis de la Universitat.

Un dia, li van encarregar que anés a recollir un paquet a casa d'un senyor que es deia Pere Salvador, al ___________. A l'arribar allà, aquest el va convidar a prendre un te i ell va acceptar per no faltar-li al respecte.

- Moltes gràcies Sr. Salvador.

- Digue'm Pere, sisplau, fa que em senti més jove; I tu vailet, com et puc dir?

- Em dic Manel i tinc vint-i-tres anys.

- Ah!, doncs deus anar a la Universitat. Que estudies?

- Història, desprès em trauré un màster en formació de professorat i em faré mestre d'història en algun institut. I vostè, que va estudiar?

- Història com tu. Desprès em vaig fer arqueòleg. Anava a la Universitat Autònoma de Barcelona amb un amic, que es diu Ricard Comtal, crec que ara és mestre d'història en aquesta.

- Si!, és el meu professor - va respondre entusiasmat en Manel.

- Vam ser molt bons amics fins que el molt desgraciat..., ve ja no importa...

- Per cert Sr. Salvador, que va descobrir sent arqueòleg?

- Ah!... moltes coses, moltes coses... Com per exemple unes ruïnes d'un temple romà a Guadix.

- Que interessant!. I el vostre amic, el professor Comtal, el va ajudar en algun moment?

- No! I ara!... Ell es passava tot el dia a la Universitat.

- Mira... vols que t'ensenyi l'àlbum amb les fotografies de tots els meus descobriments?

- Genial!... tinc moltes ganes de veure algunes restes arqueològiques!.

El Sr. Salvador i en Manel es van distreure molt amb totes les fotografies, es van fer bons amics. El Manel es va mirar el rellotge i va veure que es feia tard.

- Sr. Salvador, s'està fent tard i he d'anar-me'n.

- Doncs, no et vull distreure. Té el paquet. És molt important que arribi al seu destí. L'has d'enviar a Suïssa, al cantó alemany, concretament a Zurich. La direcció exacta està en el paquet.

- D'acord, gràcies!. Auf Wiedersehen. És adéu en alemany, oi?

- Si- va dir en Pere tot rient.

El Manel va veure que l'ascensor estava ocupat així que, va decidir baixar per les escales. Quan va arribar a baix, en mig del silenci es va sentir un tret. Poc després, una munió de persones es movia d'un cantó a l'altre, cridaven tot espants, s'empenyien els uns als altres i el conserge de l'escala ja trucava la policia i l'ambulància.

El Manel, tot intrigat i molt espantat, va començar a pujar amb cautela. Al arribar a dalt de les escales, es va fixar en la quantitat de gent al voltant de l'entrada del Sr. Salvador. Allà a l'entrada va veure al Pere estès a terra amb el pit tot sagnant. Encara era viu. De cop, d'entre tots els veïns, es va dirigir a ell.

- Manel!, el pa... el paquet!, ha d'arribar al seu destí!. Si caigués en males mans!... provocaria la mort a moltes persones!.

Amb molt d'esforç es va posar la ma a la butxaca de la camisa i en va treure un bitllet de cinc-cents euros.

- Manel agafa'l!. Ves tu a Zurich... Cuida del paque...

Va caure mort a terra amb el seu darrer desig sobre la consciència del Manel. Amb el paquet i els cinc-cents euros, el Manel va marxar d'allà, tot trist, nerviós i espantat, sense dir res.