732

Les set trenta-dos

Cada dia a les set trenta-dos del matí, una noia de vint-i-dos anys, agafava el tren per anar a estudiar a la Universitat.

Ella estava estudiant la carrera de Dret, era una alumna exemplar però poc social. Sempre se la veia sola pel centre i poques vegades la veies parlant amb algú.

Era coneguda per les seves notes altes, però ningú li donava importància ni mostrava senyals de voler conèixer-la.

Pujant al tren com cada dia, va sentir una sensació estranya, una cosa diferent.

No era res visual, sinó com si algú l'estigués seguint.

Encara que no hi hagués ningú.

Tot hi així va seure al costat de la finestra, com de costum.

Va treure els auriculars, els va endollar al telèfon mòbil i va donar al "play" d'una cançó.

Era una cançó de blues sense lletra, només tocava una guitarra i un saxòfon.

La noia es va relaxar contemplant el paisatge i escoltant els dos instruments, mentre el tren es posava en marxa i començava el seu trajecte.

Un cop hi va arribar, va fer el de sempre, caminar quaranta-dos metres fins a arribar al carrer Dalmau, seguint-ne uns dotze fins a trobar l'edifici i entrar-hi.

Era estranya aquella sensació del matí, devia ser la seva imaginació.

L'endemà va seguir el mateix recorregut, però aquella sensació estranya va augmentar, com si algú o alguna cosa l'estigués vigilant.

Un cop va seure al tren, no estava molt segura de si algú l'estava mirant de debò o només era la seva imaginació, ella va pensar que al tren es creuen moltes mirades per ser un lloc claustrofòbic, no devia amoïnar-se així que va seguir el seu corrent.

Pot semblar estrany, però es sentia còmode fent sempre el mateix, caminant les mateixes passes, tenint els minuts comptats per anar aquí i allà.

Havien passat quatre dies i vint-i-dos minuts des del primer cop que va notar que allò no era com sempre, en aquell instant del dimarts a les set trenta-dos.

Aquest cop el moment havia estat quan va entrar a l'oficina, va veure una ombra que no pertanyia a ningú de les persones que dia rere dia l'acompanyaven en el seu trajecte.

Podia ser que tot fos a la seva ment...

Qui s'interessaria en una noia com ella?

Ella no era ningú que destaques, tot el contrari, passava tan desapercebuda que poques eren les vegades que algú es disculpava després de xocar-se amb ella pel carrer.

A l'arribar a classe va obrir el seu correu, sempre duia el seu portàtil a sobre, i havia rebut un correu anònim.

Al moment de prémer el botó per obrir el missatge va tenir una mala sensació, com últimament tenia.

Al correu hi deia: "732".

Eren uns números que no podia entendre en aquell moment.

Així que ho va deixar córrer.