732

Por

Un divendres a les onze i vint-i-dos, es van fondre els llums de la seva casa.
Els ploms estaven a fora el pati, havia de sortir del seu "cau".
La noia va sortir per la porta del pati i va sentir un soroll dins de casa, tota espantada va anar corrents fins als ploms enlluernant tot el jardí amb la llanterna que portava.
Feia molt de vent i els arbres es movien amb molta força...
La noia molt espantada va tornar a dins de casa el més ràpid que va poder, va comprovar que els llums funcionessin i es va tancar a la seva habitació.
Estava farta de viure amb por, i d'arribar al punt de no saber el que era real i el que no.

Es va esperar uns minuts, i va decidir agafar una cadira i una corda.
Va pensar en fer una nota, però ningú es molestaria en llegir-la.
Tot era silenci al seu voltant.
Un cop es va posar damunt de la cadira i a punt de penjar-se va notar uns passos que se li acostaven, atemorida i tremolant va preguntar a la foscor si hi havia algú...
Com que no hi havia cap resposta, i tragant saliva va col·locar la corda entre el seu delicat coll, va fer un sospir i es va preparar pel seu destí.
De cop algú li va agafar les mans, ella forcejant i amb la por al cos demanant auxili va deixar de respirar mentre l'ombra que l'acompanyava li va sospirar a l'orella...

"Per fi ets meva, Iris".