Cel, digui?

Caminada

Llegeixo atentament la informació que m'han enviat. Ja he fet el pas 1 i el pas 2, ara toca el 3. El judici. Quin? No sé ni on he d'anar.

Camino per un paisatge de turonets i valls, tot blanc tot i que té la mateixa textura que a la Terra. De moment només camino, explorant aquest nou món. De sobte, apareix una casa a l'horitzó. És completament blanca. Decideixo anar-hi per demanar informació. Llavors veig un estol d'uns estranys ocells blaus transparents. Passen volant molt ràpid. Quan els miro bé, veig que no són ocells, són ànimes, com jo.

Finalment arribo a la casa. Pico a la porta amb el meu puny transparent. Espero una mica i observo la casa. És d'un estil antic, com una masia de la Terra. Finalment, la porta s'obre i apareix un nen transparent que flota a uns quants centímetres del terra.

–Bon dia! Que hi ha els teus pares a casa? –Dic, abans d'adonar-me de la bajanada que he dit. Sorprenentment, però, respon:

–Bon dia, senyor, sí que hi són. Vol que els vagi a avisar?

–S.. sí –Li dic estranyat.

El nen gira cua i se'n va cap a l'interior de la casa. Poc després torna  acompanyat d'un senyor i una senyora ànimes.

–Bon dia, què el porta per aquí? –Pregunta el pare.

–Doncs miri, he mort fa poc i m'agradaria saber on puc trobar el lloc on se celebra el judici.

–Ah, això és molt fàcil,  només cal que desitgi arribar-hi el més aviat possible i en trobarà l'entrada. Si prefereix fer una passejada fins a arribar-hi, pot desitjar un mapa per orientar-se i el tindrà.

–Ah, moltes gràcies, que vagi bé!

–Adéu!

M'allunyo caminant i m'assec en una pedra blanca que sobresurt del terra. Què vull fer?

Decideixo que vull anar per feina, així que desitjo amb totes les forces que aparegui davant meu l'entrada al judici. Tanco els ulls per concentrar-me més, però no serveix per res, ja que tinc les parpelles transparents. Llavors veig un forat a terra amb un cartell al costat. El cartell, a mode d'indicador, assenyala el forat. Amb lletra blanca, posa: Judici suprem: avall.

Així doncs, m'apropo al forat i veig una lluïssor blanca al final. Salto, però enlloc de caure en picat, descendeixo lentament, com si fos una ploma. Finalment arribo al fons del forat, des d'on comença un passadís excavat sota terra. Aquest passadís està ple d'ànimes que fan cua mentre parlen entre elles. Pregunto educadament qui és l'últim de la cua i m'hi col·loco.