Relatos

La carta

-No m'ho puc creure! Després de tant temps, ho tenia a la butxaca!- És el que exclama quan treu l'objecte que es notava dins de la butxaca dels pantalons que s'acabava de posar. Res més veure el que ha tocat, ho reconeix: un paper doblegat que va escriure fa uns mesos en el qual li explicava a ella qui era, qui li havia estat deixant cartes i regals a la seva taquilla, una confessió a la seva estimada.

Emocionat, es dirigeix a l'habitació que comparteixen i hi entra. Allà està ella, asseguda damunt del llit mentre llegeix un llibre, que solta quan el sent entrar, i s'incorpora ràpidament. Preguntant-se la raó d'aquests gestos, l'intenta calmar, aconseguint que es torni a seure còmodament, però encara sembla estar nerviosa.

-Tranquil·la, tranquil·la, no passa res, soc jo. Perdona'm si t'he espantat, no volia fer tant soroll-calla durant uns segons, intentant contar-li el que ha trobat amb les paraules adequades.- Avui he trobat una cosa que m'havia oblidat fa temps, i, saps què? El vaig escriure fa mesos, quan encara no m'acabaves de conèixer. No fa falta que fingeixis estar sorpresa, segurament ja ho sabies, però, ja que el vaig fer per a tu, m'agradaria que el llegissis.

En aquell moment li passa a ella el paper, que sembla dubtar breument, però veient la seva impaciència l'agafa ràpidament i comença a llegir les paraules d'aquella carta improvisada. Mentre el va llegint, la seva cara empal·lideix, i les seves mans comencen a tremolar dissimuladament. Cada cop li costa més llegir, i, quan acaba solta un sospir d'alleujament, aparta el paper del seu voltant, però s'adona massa tard de la cara que ell està fent.

-No t'ha agradat, estimada? Sé que no és el millor escrit, però vaig abocar tots els meus sentiments cap a tu perquè em fessis cas, perquè t'adonessis que era jo qui et va estar enviant durant tot l'any les cartes i els regals.- els ulls de la noia el miren sobtadament, i sembla quedar-se paralitzada en sentir això.- Sí, era jo qui cada dia anava a la teva taquilla, o a la teva taula, i hi col·locava alguna cosa.

Ell ho recorda tot perfectament, ja que cada dia havia de pensar què li regalaria l'endemà, què li podia agradar més que l'obsequi anterior, i com s'ho prendria ella, perquè alguns cops, en veure el que ell li havia preparat, s'alarmava i sortia d'allí corrent, i sense agafar el regal! Malauradament, ell havia de donar-li la raó, qui sap el que ella s'imaginava que portaven aquelles caixes, i avui en dia això d'entregar regals anònimament no era gaire bon senyal, per la qual cosa va passar a enviar-li cartes. Cadascuna més emotiva que l'altra, on ell es preocupava per ella, i li preguntava per la seva salut i tot el que feia, per a després acomiadar-se en l'escrit i recordar-li el seu amor etern. Cada cop que ho recorda no pot evitar sentir vergonya. Ara que evoca aquests fets pensa que podria haver fet una altra cosa menys ridícula.

-Sé que no era el millor mètode perquè... em corresponguessis, però vaig deixar de fer-ho, entenia les teves preocupacions, qui podia fer això, i en comptes d'escriure't tan constantment vaig donar més temps a les cartes, i t'acompanyava a casa, te'n recordes?- ella deixa anar un crit, sembla horroritzada pel que acaba de dir, i aparenta que es vagi a aixecar per anar a una altra sala, però ell l'agafa del braç, volent explicar-se.- No intentis fer res estrany, preciosa, ja saps que no m'agraden les sorpreses. Va, deixa'm explicar-me, que sembla que no recordes res. Sé que no et refiaves dels desconeguts, i sempre venia quan t'acompanyava la teva amiga, a vegades em somreies i semblava que em reconeixies, que sabies que era jo qui t'enviava les cartes. Per què estàs negant-ho amb el cap, estimada? No sabia que tinguessis aquesta mala memòria, però segur que recordaràs aquell noi, veritat? Segur que a ell sí el recordes.

I llavors la mira i veu com la seva cara es relaxa, recordant el que a ell menys li interessa, a aquell noi que va voler-la prendre. Aquell dia tan fatídic, el dia que havia fet aquella petita carta en el paper doblegat que feia tan poc havia trobat a la butxaca. Ho havia planejat tot, i es suposava que seria el millor dia de les seves vides, ell li donaria en persona el paper, confessant-se a ella, la seva estimada el llegiria i el reconeixeria de les paraules que li havia dedicat, dels dies en què l'acompanyava, encara que sempre una mica endarrerit per a no preocupar-la, i ella el correspondria. Però allò mai va passar. Quan era l'hora i sabia que ella estava a prop, es va girar, esperant trobar-la sola per confessar-se, però no era així, sinó tot el contrari: ella, la seva noia, anava agafada de la mà amb una altra persona de la seva classe. Parlaven entre ells, reien junts i es miraven l'un a l'altre. Com podia ser que ella, de totes les persones, estigués amb una persona tan vil i deshonesta, una persona que es burlava de la resta i es creia superior? Però de seguida es va penedir dels seus pensaments, ja que estava clar que la seva estimada havia estat enganyada, aquell noi l'havia mentit, fent veure que era ell qui li donava els regals.

Recordant aquell moment, es gira cap a ella, que està pàl·lida, mirant-lo fixament, com si comencés a entendre alguna cosa que la comença a atemorir, però ell està tan absort en el que pensa que no s'adona de l'expressió d'ella, i li retreu tot:

-Et va enganyar, veritat? Va fer veure que t'ho enviava ell, va fer que estimessis a qui no era, segur que és això, mai series capaç de ferir-me d'aquesta manera. Suposo que ja saps el que passa a partir d'aquí, veritat? Però ho entens, preciosa, ho entens. Què podia fer jo, que mirava preocupat el que et podia passar, i no vaig trobar cap altra opció que salvar-te d'ell, no podia fer res més. Vaig rescatar-te de l'horrible situació en la qual estaves, i et vaig emportar amb mi, perquè tu m'estimaves i ho continues fent, veritat? Tu m'estimes, tant com jo a tu, però aquell noi ja t'havia manipulat. No podia deixar que allò passés, no tenia més opcions, estimada, l'únic que podia fer era allunyar-te d'aquell maleït i fer que estiguessis amb la persona que veritablement t'estimava, jo.

Només acabar la frase, s'adona que ella plora, i el mira com els primers dies que la va portar. Els seus ulls s'intenten allunyar de la seva mirada, i sembla veure en ells tristesa i temor. Ella no pot parlar, està massa impactada, i sembla mirar a través d'ell. És això culpa seva? No, no pot ser, ella només està cansada, i haver escoltat la història de la seva relació, del seu amor, l'ha sorprès, però ella no ha deixat d'estimar-lo, ella no pot odiar-lo o témer-lo, oi? Es diu que no, que tan sols són els nervis, i s'acosta a ella, que sembla intentar allunyar-se.

-No passa res, estimada, ja saps que no et faré res. Suposo que estàs massa emocionada a l'haver escoltat això, no? Només són els nervis. Encara que això ha estat una gran casualitat. Qui sabia que avui em trobaria aquell paper? Perquè, després de tot, qui sap què hauria passat si te l'hagués donat abans, estimada, qui sap si avui sèries meva.