Les Escates Daurades

27: Contrarrellotge

-Antonius, hauries de fer-te mirar la teva relació amb entitats extraplanars. -Es burlava la Kilau mentre ell sospirava, recolzat en el seu seient. -Que al final acabes caminant raro.

Tant ell com en Ling feien cara de no haver dormit en tota la nit. Però tampoc semblava que els importés gaire. Estaven certament satisfets i, pels comentaris que havien fet, no semblava que volguessin canviar res de la nit que havien passat amb la Xhlesia. La Neven també reia per sota del nas, havent-li comentat a l'Ulfhärt que si era la mena de dimoni que a ella li havia semblat, era inofensiva. Simplement, aquests dimonis s'alimenten del plaer dels mortals del voltant, i tendeixen a preferir extreure'l de manera directa.

-Tot i que, i contràriament a les creences populars i els contes que fan circular alguns, aquests dimonis no necessàriament absorbeixen la vida de la gent. A vegades només cuinen un bon menjar i la satisfacció de la gent els és suficient.

-Pensava que els dimonis eren malvats per naturalesa, i que els agradava matar a mortals per emportar-se les ànimes als inferns, i coses d'aquestes. -Va dir l'Ulfhärt.

-No sempre. Alguns dimonis son així de perversos, però n'hi ha que simplement volen alimentar-se d'emocions poderoses. A vegades fan passar por als mortals, d'altres el que fan és el que els va fer aquesta nit passada a l'Antonius i en Ling. No son intrínsecament malvats, crec que ningú ho és. Només tenen necessitats.

-Com jo... -Va aconseguir murmurar l'Antonius, provocant que la Neven posés els ulls en blanc durant un moment.

Van mantenir-se en un silenci tan sols trencat pel fred vent i els ecos de la neu entre els barrancs.

Començava a caure la neu a les altes muntanyes del massís que li donava nom a la regió. No eren les més altes del continent, però si les més fredes de les muntanyes que hi havia. Inhòspites, sense cap planta a la seva cara nord ni tan sols durant l'estiu, escarpades com elles soles, plenes de barrancs i passos traïdors on la neu amagava forats dels que no hi sortia qui hi caigués. No era d'estranyar, doncs, que els primers habitants li haguessin posat el nom de Helgund: "Roques de l'infern". Per als antics, l'infern era allò, un lloc fred i hostil a qualsevol que hi volgués viure. I l'ascens que feien les Escates Daurades els hi confirmava.

I, tot i això, hi havia hagut gent que hi vivia.

Al lluny, prop del cim de la muntanya que estaven escalant, hi havia el que semblava un antic monestir en ruïnes, que havia aguantat el pas dels segles per que encara es reconegués un edifici amb les seves sales. I, a l'interior, hi havia moviment.

-Gent, prepareu-vos pel combat. -Va gairebé ordenar l'Ulfhärt, preparant el seu arc. -Ens han vist venir.

-Deixeu el carro aquí, agafeu només el que necessiteu! -La Neven va acompanyar aquella afirmació saltant del seu cavall i agafant el seu escut per lluitar a peu. Li era incòmode, al cap i a la fi, fer-lo servir mentre usava les regnes.

Algunes fletxes i virots de ballesta van caure, dispersos, a prop de la zona on estaven, però les Escates estaven avisats i preparats. Van córrer entre les roques disperses, buscant una bona ruta per ascendir. La Neven i l'Ulfhärt, com sempre, guiaven la marxa. La resta del grup els seguien de prop. Com més s'acostaven, però, més a prop estava el perill de les fletxes. Al cap i a la fi, era més fàcil encertar a un objectiu més proper.

-El meu cos és una arma. -Va recitar en Ling, gairebé com demanant ajuda als seus déus, fossin els que fossin. -I és una arma imbatible.

Va començar a caminar, la seva túnica taronja convertint-se en un objectiu perfecte per els virots dels seus adversaris. Però amb uns reflexos espectaculars, que sincerament feien que la Neven es plantegés si tenia sang d'elf o alguna cosa així, va agafar fletxes i virots a l'aire, llençant-ne alguns a terra i enviant-ne d'altres cap a les ruïnes. L'Ulfhärt es va afegir a disparar fletxes contra les figures que es movien dins l'antic edifici, junt amb la Kilau i en Nihilus amb els seus projectils màgics.