Les Escates Daurades

29: La Fortalesa del Nord

La ciutat de Vigília s'alçava orgullosa a la falda de les muntanyes, en un espai on els barrancs d'aquestes tocaven el mar. Hi havia multitud de camins per pujar i baixar d'uns barris a d'altres, però el que tenien en comú era que tant camins com edificis estaven fets tots de pedra. No era només que la ciutat fos una fortalesa de murs gruixuts, també tot el que hi havia a dins semblava que tenia uns murs fets per resistir. I fins i tot els edificis a l'exterior de la muralla, que donaven la benvinguda als viatgers que venien des del sud, eren fets de materials excepcionalment sòlids.

L'Antonius cantava les virtuts d'aquella ciutat:

-Diuen que Vigília va ser construïda com a fortalesa per aturar una invasió dels dimonis dels Inferns o de les criatures de l'Abisme, segons a qui demanis. La historia diu que en aquesta banda de la badia del kraken hi havia un portal que s'obria a aquesta altra dimensió i que la ciutat original de Vigília es va construir a l'altra banda com a defensa per la resta del continent. Anys després, quan es va convertir en una poderosa força militar, van instal·lar una guarnició permanent al voltant del portal, i després va venir més gent conforme s'anava assegurant la zona. I, al final, la població va emigrar o aquí o cap al sud, acabant d'abandonar les ruïnes antigues on vam anar a lluitar.

-I aquest portal, on estaria? -Va demanar-li la Kilau, pensativa. L'orgullós trobador, més preocupat per els seus coneixements que per els demès, en aquell moment, va respondre:

-Si hem de fer cas als estudiosos de Xyar i de Pic Fred, el portal hauria d'estar al punt més alt de la ciutat.

-Que seria la Porta Ennuvolada -Va respondre la Kilau. -Conec la ciutat, si. Tot i que mai em vaig preocupar per la seva història.

-Jo crec que tothom hauria de conèixer una mica la seva ciutat, en tots els sentits. -Va continuar ell, mentre el carro es ficava entre la multitud que omplia els carrers. -Parlant de conèixer la ciutat, sabries algun lloc bo on ens puguem refugiar mentre estem per aquí?

-La taverna de la Creu Daurada. -Va assentir ella, energèticament.

-No és la més cara de tota la ciutat? -Va preguntar la Neven.

-Exacte.

-Suposo que sabràs de quan estem parlant, no? -Va demanar l'Ulfhärt.

-Una moneda d'or per habitació i nit, amb servei de sopar i esmorzar.

-Si us plau, diga'm que és per que sempre hi has volgut entrar sense haver de robar res. Faria que el conte fos encara millor. -Va gairebé suplicar l'Antonius, rient. -La nena òrfena que ha crescut com a lladre i que sempre robava als millors establiments de la ciutat per poder permetre's una mica de pa, entrant com una persona canviada i rica en aquells mateixos locals.

-D'això... Si. Si, totalment. És així. -La mentida no va fer que no fos menys divertit pels demès.

-Bé, si hem d'anar a la taverna més cara de la ciutat, potser seria bona idea anar al banc a agafar algun dels nostres estalvis. -La Neven va indicar cap a la plaça central de la ciutat, on semblava que hi havia la majoria de comerços importants.

-Com que embargat?

-Si, aparentment és la multa dels senyors provisionals de Geverhärt per haver atacat a un dels nobles importants de la ciutat. -El nan es va posar bé el seu monocle per llegir la informació que li acabava d'arribar sobre el compte bancari al que no podien accedir les Escates Daurades.

-Tres-mil vuit-centes trenta-dues monedes d'or, perdudes... -Es lamentava l'Antonius.

-Com ho vas dir? Guardada a un lloc a on no la podran robar els bandits? -En Nihilus va agafar del coll del vestit a l'Ulfhärt. Les amistats es trenquen ràpidament quan es toquen els diners. I més si l'amic és una persona coneguda pel seu tarannà violent.