Les Escates Daurades

34: Els tres senyors

L'aire feia olor a cendra.

L'Ilfin va aixecar el cap a poc a poc. Feia un esforç enorme perintentar-ho, i semblava que el cap li pesava com si tingués algú assegut a sobre. Hi havia espurnes pertot, les cases estaven cremant. El bosc sencer semblava que estava engolit per les flames.

Al mig del que havia estat la plaça del mercat fins feia uns minuts hi havia un sol home, amb el cap rapat i els braços nus, agafant una enorme espasa amb la fulla brillant i amb uns tatuatges il·luminats amb la mateixa llum que les brases.

Aquell home s'havia presentat al mig del poble dient que havia vingut a caçar a un criminal. Un elf que l'Ilfin ni tan sols recordava haver sentit mai el nom. I l'humà... havia decidit fer servir la violència per buscar-lo, que caçaria a tothom fins que sortís la seva presa. I ho havia fet.

En Dragon, el primer en plantar-li cara a aquell humà, estava a terra, malferit. L'Ilfin ho podia veure a través de les llàgrimes que se li acumulaven pel fum de l'ambient. Feia el possible per intentar arribar-hi, arrossegant-se.

-Mira que sou patètics. -Es queixava el guerrer. Ni tan sols era una burla en aquell punt, la seva veu semblava que escopia bilis quan deia qualsevol cosa. -Els vostres sempre s'enorgulleixen de ser la primera de les races, la més poderosa i hàbil. Però sembla que si us trobeu a un humà amb una mica d'habilitat de combat ja no podeu fer res. Patètics tots.

L'Ilfin no deia res. Malgastaria l'oxigen si ho feia.

Un sol home.

Era un únic guerrer que havia cridat les flames i devastat el poble sencer. Semblava impossible, però havia passat. Un únic humà havia exterminat gairebé un centenar d'elfs buscant algú que ni tan sols estava allà. Amb un grunyit de frustració, va mirar com l'Ilfin s'arrossegava com podia entre la pols i la cendra. Quan va tocar a en Dragon, aquest va començar a brillar amb una llum verda i suau, les seves ferides tancant-se poc a poc.

L'humà va deixar anar un riure cínic.

-L'únic que podeu fer és intentar no morir davant meu. Sou un poble trist, al final. -Va guardar l'enorme mandoble, girant-se i començant a caminar per marxar. -Sembla que al final no hi havia ningú que s'amagués aquí. Us deixaré viure, a vosaltres dos. No sou tan patètics com els vostres compatriotes, al final. Ogroi, em dic. -Els va dir, sense expressar cap mena d'emoció amb la seva veu. -Slack Ogroi. Vindreu a per mi, buscant venjança. I la mereixo, sincerament.

L'Ilfin va cridar de ràbia al veure com l'humà desapareixia entre la cendra.

Va jurar-se que, si, que es venjaria d'aquell monstre.

-Aquell dia, vaig jurar per la nostra sang immortal que mataríem al bastard.

-Sembla un home perillós. -Va comentar la Neven. -I més per a algú com tu.

-Què vols dir algú com jo?

L'Ilfin era, essent sincera, un nyicris. Era prim, amb el cabell ros despentinat i la armadura de segona ma que li anava massa grossa, no semblava que tingués cap mena d'entrenament marcial i semblava senzillament un noi demacrat i que passaria gana si no se l'alimentava ràpidament. L'altre elf, en canvi, si que semblava perillós. Tenia la musculatura definida i a més estava clarament potenciat amb tatuatges de materials màgics que el potenciaven pel combat. I amb una espasa també decorada amb runes, semblava un elf perillós. Que no havia pogut durar gaire contra l'Ogroi, havien dit.

-Vull dir que no sembles un guerrer entrenat. -Va respondre ella, tallant. -Que l'arma no et senta bé. Que tens tota la pinta de que estaries millor en un temple, fent de curandero, que en un camp de batalla. I creu-me, he vist prou camps de batalla per saber com acaba la gent com tu.