Guido no recordava l'última vegada que havia tingut un amic. Quan vivia a London amb sa mare i la seua germana, solia jugar molt poc amb els altres xiquets de la seua edat. Vivien a un barri residencial molt luxós, quasi amagats dels veïns i curiosos. En aquella època, feien l'escola a casa. Mai havien eixit de la ciutat ni vacances. La seua vida era com estar en una presó, per això entenia a Powa, no volia que també ell tingués eixa sensació.
D'aquells temps a London, recordava com en la seua casa, entrava i eixia molta gent estranya, alguns, vinguts segurament de països llunyans, altres de la mateixa ciutat. Quasi tots venien carregats de regals i vivències que no tenien sentit. Parlaven molt de com escapar i com organitzar escapades. Però no comprenia res del que deien. D'aquell temps només trobava a faltar a la seua mare, però poc més, ara per ara, era feliç viatjant pel món, encara que les seues vacances eternes, duraven només un mes en cada càmping.
Ningú no diria que era nascut a Anglaterra, Guido tenia maneres italianes i una picardia francesa, segurament heretada de la família de sa mare. Detestava la rectitud i feia bromes tant com podia. Es portara un carxot o una reprimenda, allí estava el seu sentit de l'humor, incòmode i sorneguer. Ara ja tenia un nou objectiu, amagar Powalski baix del llit de Susan sense que ningú s'adonara. Si fa no fa, només trobaria a faltar al seu amic el boig del padrastre que ni el volia ni el suportava.
YOU ARE READING
Bobo & Guido i els camins càtars
AdventureÉs l'any 2321, el món ha canviat molt. El canvi climàtic va obligar a reestructurar el planeta. Els països van desaparéixer del sistema. I ara, la població està dividida entre la gent que viu controlada i tancada per ordre de les grans corporacions...
