Bobo & Guido i els camins càtars

El llibre

L'oncle Peter sempre recorria a Susan per avisar-lo o donar-li un encàrrec. I Susan, de tant en tant que renegava de la seua responsabilitat, anava com sempre amb el cap baixat i remugant d'exercir de nou de germana major. Aquesta vegada, no sospitava que era important anar a buscar a Guido. El sobtós canvi de plans, havia fet que tot anara de pressa.

Susan, caminava directa, a pas lleuger, enfadada amb Guido i el seu oncle, quan va sentir l'impuls de detenir-se davant un banc del passeig del càmping. Era un llibre. Una mena de llibre amb una coberta antiga i daurada amb un arbre en relleu que semblava fet d'or. Era impressionant. No ho podia creure, potser tindria centenars d'anys aquell manuscrit i segurament costaría una auténtica fortuna. Per un moment va dubtar si devia obrir-lo per llegir-ho o tornar-lo a objectes perduts. Susan que sentía absoluta devoció pels llibres, mai havia vist algo semblant, fora d'una vitrina de museu, ni tan sols en les biblioteques tenien exemplars tan ben enquadernats i luxosos. De seguida va pensar, qui podia deixar un llibre com aquell, oblidat en un banc? No es va poder resistir. Va obrir-lo de immediat, mentre una ombra observaba lluny com Susan havia mossegat l'ham. 

A la primera pàgina del llibre es llegia en lletres gòtiques "Misteris Medievals dels Bhogre" d' Humberto Fergissona. Aquell autor li sonava molt. Recordava tímidament eixe cognom. Tenia que ser ell. Li havia esdevingut com un raig el record d'una conversa. L'oncle havia parlat una vegada de Fergissona, era un erudit que queia malament a tots, un heretge per alguns un investigador per a altres. Sense dubte, era un llibre antic. Tot just quan estava a punt de començar a llegir-ne un poc, van aparéixer Guido i Powa muntats en la bici d'aquest últim, carregats de canyes de pescar, motxilles i barrets de palla.

- On vas?, li va preguntar Guido a la seua germana.

I Susan que no volia mostrar el nou llibre que s'havia trobat. Va dir molesta, a buscar-vos que l'oncle vol preparar-ho tot per a marxar de seguida.

Tots dos es van mirar alhora. Preocupats, recordant-se el pla que havien planejat. Això el que feia era accelerar-ho tot. Susan els va advertir que després de dinar, marxarien. No a la nit com estava previst. Mentre els ho explicava, Guido, que era curiós i trapella com pocs, es va adonar que Susan amagava alguna cosa i per darrere, sense que s'adonés li ho va traure. Ella, decebuda va començar a plorar, suplicant per favor que li ho tornara i Guido, no va perdre ni un segon en fer un intercanvi. Necessitava la seua ajuda per distraure a l'oncle Peter, mentre Powa s'enfilava per darrere tot just per amagar-se baix del llit de Susan. Així que li va proposar no delatar-la a canvi de col·laborar en el pla.

I així va ser, com gràcies a aquella troballa fortuïta, o no, van involucrar a Susan en l'escapatòria de Powalski. Tot semblava que aniria bé. Però de vegades, els detalls més insignificants s'escapen de la comprensió. L'ombra misteriosa havia desaparegut, no quedava cap rastre, ningú havia reparat que a pesar de la calor que feia, portava una caputxa que li cobria el rostre i que no feia quasi soroll en caminar.