ESTÀ TOT A LES ESTRELLES

LA PERSONA ES MÉS FORTA EL MEU MÓN

Era nit de divendres, i com cada nit, estava cuidant a la iaia. La meva iaia, la persona més forta en el meu món. La meva iaia, aquella persona que em va ajudar quan la mare va morir, la que em va ajudar a menjar-me el món i em va ajudar a bufar els núvols negres perquè sortís el Sol. Estavem al balcó, ella amb la seva butaca, mirant les estrelles, i somrient del no res, i poc a poc, se li van anant tancant els ulls, fins que és va adormir, la vaig acariciar, i vaig anar a buscar una manta per tapar-la. Em vaig quedar hores i hores mirant les estrelles, i com ella feia somrient del no res, i poc a poc, vaig apoiar el cap a sobre la falda de la iaia, i em vaig adormir. A mitja nit, vaig obrir els ulls, vaig mirar a la iaia, i mirant les estrelles, vaig sentir una màgia entre les estrelles, com si algo les acostes a nosaltres, em vaig posar a plorar, vaig recordar el dia en que va morir la mare, la iaia sempre em deia que era a les estrelles, i ara entenia perquè cada nit, les mirava i somreia del no res, amb llàgrimes als ulls vaig dir com si parles amb la mare:

- Mama, des de que vas marxar res ha tornat a ser igual, et necessito al meu costat, no puc aguantar més, i si a la iaia li passes algo? Em quedaria sola, des de que vas marxar no he tornat a somriure igual, encara que és pensin que ja ho he superat cada nit penso en tu, i gràcies a la iaia he entès el sentit de la vida, però sense tu..